“Cal insistir amb fets, i no sols amb paraules, que sortir de la crisi no és baixar salaris, com indica l’FMI. La clau de la recuperació rau en facilitar la creació d’ocupació i reindustrialitzar el país”

Aquest dies el període d’atonia estival s’ha vist novament alterat, la causa fou la proposta del FMI relativa a que l’Estat espanyol ha d’arribar a un pacte encaminat a rebaixar els salaris un 10%. Una proposta en la línia de l’aplicada a Grècia, on s’ha reduït un 23% des de 2008 amb uns resultats que no han fet més que endinsar, encara més, al país cap un nivell de pobresa propi dels temps de conflictes armats d’escala planetari. Una proposta recalçada per Olli Rehn, vicepresident econòmic de la Comissió Europea, que sembla que va en la línia de potenciar les polítiques encaminades a assolir la destrucció del progrés del sud d’Europa per convertir-lo en un barri manufacturer asiàtic, i que no té altra finalitat de gaudir de productes fabricats a baix preu, tot minimitzant les despeses associades al transport, des de el punt de fabricació fins als mercats europeus.

Davant d’aquests fets, aquells que creiem que sortir de la crisi vol dir créixer tot generant ocupació, i a la vegada preservant i potenciant els serveis socials, la formació, la recerca i la inversió en futur, no sols no podem comprendre les propostes encaminades a castigar un i altre cop als ciutadans, sinó que hem de lluitar contra elles, enquadrant les nostres actuacions, sabent que a Espanya els salaris, descomptada la inflació, han disminuït un 6,3% en 3 anys, i que el salari mig anual al 2012 es situà en 22.946€ bruts. Ara bé, si considerem el salari més repetit, de mitjana, aquests es redueix a 16.000 euros, o el que és el mateix 1.333€ bruts al més en 12 pagues. Aquestes retribucions salarials cal contextualitzar-les amb les dades d’Eurostat, que expliciten que els espanyols cobren de mitja un 15,34% menys, i que els salaris mitjos estan molt lluny dels 3.500 €/mes de Noruega i Dinamarca, o dels que es perceben en països com Bèlgica i Alemanya, que són quasi un 34% superiors als espanyols, o als de França, que són un 24% superiors. Dades que posen en qüestió que la clau de la competitivitat resideixen en menys salaris.

El que esdevé imprescindible és treballar per reduir les taxes d’atur i facilitar l’accés al mercat de treball dels ciutadans sense exclusions, el que comporta dinamitzar el mercat interior, recuperant la confiança, eliminant la inestabilitat política i perseguint la corrupció, que, segons alguns experts, té un cost econòmic de gairebé uns 10.500 milions d’euros anuals; i disposar d’un sistema productiu capaç de crear ocupació, tant per persones amb escassa dotació de capital intel·lectual, com per aquelles amb alta formació i capacitats; i a la vegada, consolidar les exportacions en un marc de competència global i de simetria legislativa. Aquest fet obliga a disposar d’un entramat productiu capaç de competir no sols per treball, com sembla que vol l’FMI, sinó que cal fer-ho també per valor, ja que la competitivitat sostenible i continuada requereix d’empresaris i d’empreses capaces d’incrementar la capacitat innovadora del producte, i a la vegada en la forma de concebre, fabricar i distribuir el mateix. Una tasca que precisa incrementar la dotació en capital humà amb uns perfils laborals actualitzats a les noves circumstàncies professionals, i treballadors que han de rebre una compensació pel seu treball que, addicionalment al seu progrés professional, els hi permeti el seu progrés personal.

Cal doncs insistir amb fets, i no sols amb paraules, que sortir de la crisi no és baixar salaris, com indica l’FMI. La clau de la recuperació, que vol dir reprendre el camí del progrés econòmic i social, rau en facilitar la creació d’ocupació i reindustrialitzar el país, tot garantint el flux continu de generació i aplicació de coneixement, un fet que comporta una estreta relació entre el sistema productiu i les universitats, els centres de recerca i innovació amb la finalitat de què la nostra competitivitat no es fonamenti sols en cost, també, i fonamentalment, pel valor i innovació que aporten els productes. Polítiques per les que no precisen diners, únicament la voluntat i la determinació de canviar uns entramats jurídics, normatius i d’interrelació obsolets, els quals estan arrelades en un passat que no tornarà.

Antoni Garrell i Guiu

12.08.2013

Article publicat a El Singular Digital