Aquestes darreres setmanes, la necessitat de re-industrialització del país com a instrument capaç de generar llocs de treball estables i reequilibrar el territori, tot avançant en millorar la sostenibilitat i la conciliació professió-família, ha tornat a prendre força com a conseqüència de no millorar, més aviat empitjorar, les perspectives de creixement en diversos països capdavanters arran de la frenada dels emergents. Les dades d’ocupació a l’Estat milloren però no suficientment, la precarietat laboral és cada cop més notòria en un món que varia contínuament de forma asimètrica generant desigualtat.

Certament la forma en què vivim, treballem i ens relacionem està canviant ràpidament, els entorns s’han tecnificat, i els períodes de presa de decisió s’han escurçat enormement. La robòtica, la intel·ligència artificial, les energies netes, la mobilitat no contaminant, els Smart products i les Smart Cities han saltat de les pàgines dels llibres de ciència-ficció a la realitat quotidiana. Una sensació d’obsolescència accelerada envaeix el sentir de moltes persones tot evidenciant la necessitat d’una gestió prudent dels cada vegada més escassos recursos naturals, en un entorn de canvi climàtic que omple els ecosistemes de noves amenaces impredictibles. Un nou entorn on la formació es converteix en el vehicle imprescindible per navegar per ell, igual que la digitalització es converteix en element imprescindible per a les organitzacions o els smartphones substituiran els PC, o els objectes estaran interconnectats entre si i amb els seus propietaris gràcies a la “Internet de les Coses” configurant xarxes de dispositius amb un major, o menor, grau quant a capacitat de presa de decisió autònoma.

La quotidianitat està canviant silenciosament però de forma imparable. Serveixi com a exemple els telèfons mòbils que s’han convertit en extensions dels humans convertint-se en elements imprescindibles amb interaccions cada vegada més naturals (el Siri de l’Iphone, disponible des de 2010, està present en gairebé una de cada quatre interaccions entre usuari i mòbil); o el paper cada vegada més gran dels dispositius mòbils en els processos de compra. Pel pròxim any s’estima que la compra per mitjans digitals pot aportar increments de vendes del 50% per a aquells comerços que interioritzin aquests nous conceptes. Un nou món, propi d’una nova era, truca a les nostres portes, noves professions seran requerides. En aquest context, les empreses requereixen transformar-se radicalment acceptant que només serà capaces de seguir competint aquelles que siguin més flexibles, incorporin persones altament preparades i incorporin les tecnologies com el sistema nerviós que controla i governa tots els seus processos productius, els quals seran més eficients com més discretament omnipresents estiguin aquelles.

És en aquest escenari on arriba la manufactura 4.0 entesa com un canvi dràstic en l’organització dels mitjans de producció, un canvi tan important com el que va representar la màquina de vapor de James Watt i que marcà l’origen de la primera revolució industrial. Una nova revolució que comportarà no sols canvis quant als processos productius pròpiament dits, també afectarà les fonts d’energia, a les matèries primeres i nous materials tècnics, a la forma de dissenyar, caldrà passar de dissenyar des de l’oferta a fer-ho des de la demanda. Sense oblidar l’avenç en la línia de “faci-ho vostè mateix” mercès a la manufactura additiva o 3D, els clients, a l’hora de dissenyar nous productes, no seran considerats solament com a consumidors, sinó prosumers, conseqüentment seran híper-considerats, observats i analitzats. Una indústria, la sorgida amb la 4a revolució industrial, en la que tots els sistemes de producció estaran interconnectats íntegrament, tant els interns com els externs, i tots ells sincronitzats en temps real. Processos productius de molta més complexitat movent-se en una triple direcció: adaptació als canvis del mercat, maximitzar la productivitat i valorar els avenços tècnics i científics amb rapidesa. Les fàbriques de la indústria 4.0 seran intel·ligents o no existiran.

La revolució que es va formalitzar el 2013 en el CeBit d’Hannover no és un sols un canvi tecnològic, és un canvi radical, propi d’una revolució, afectarà no sols de l’estructura productiva també amb significativament a l’àmbit social i professional, aquest és un fet que no pot ser ignorat pels industrials, però tampoc pot ser-ho els Governs i els responsables dels centres de formació. Els primers han de rearmar, nos sols ajustar, les seves polítiques industrials i els segons han de planificar i portar a terme els canvis necessaris en els plans d’estudis, canvis que afecten enginyers, informàtics, dissenyadors, arquitectes, … a tots els estudis, siguin universitaris o de formació professional.

Els reptes que obra la 4a revolució industrial, farcits tots ells d’oportunitats, són enormes, però hom té la impressió que no es prenen en serio. Sembla un cop més que una gran part des que tenen més capacitat de decisió i de condicionar el futur col·lectiu s’han quedat ancorats en “el que inventen los otros” o el “que vagin fent, després ja veurem”, dues actituds que no poden portar-nos res de bo si considerem que avui és el ràpid qui es menja el lent i el gran qui es menja el petit. Potser que d’una vegada per totes canviem, no us sembla?