“Afrontar el problema de l’endeutament, sense amagar-ho i plantant-li cara, és una qüestió ineludible”

La segona quinzena d’agost es va iniciar amb la informació aportada pel Banc d’Espanya relativa a la morositat dels crèdits a famílies i empreses a nivell de l’Estat. La morositat ha pujat fins als 176.000 milions d’euros, és a dir, un 11,6% del total dels crèdits que pugen, a finals de juny, a 1.519.112 milions d’euros. Aquesta pujada de la morositat era una notícia anunciada, ja que, sense oblidar les renovades exigències sobre dotacions, amb l’absència de creixement econòmic i amb taxes d’atur del 26%, és gairebé impossible disposar dels recursos requerits per afrontar les despeses corrents imprescindibles i, alhora, complir amb els venciments dels crèdits. Un import de la morositat que, tot i les millores macroeconòmiques que es van coneixent en les últimes setmanes, difícilment disminuirà si l’economia no recupera el camí del creixement i la generació d’ocupació.

Recuperar el creixement i generar ocupació comporta invertir per crear llocs de treball i potenciar la competitivitat. Una cosa que entra en contradicció amb les polítiques estrictament restrictives que frenen les iniciatives. Unes polítiques arrelades en l’enorme dependència dels mercats financers, com a conseqüència de l’elevat deute extern total que té Espanya, el qual ascendeix a 3,8 bilions, dels quals 943.702 milions corresponen al deute públic (90,3% d’PIB ), i la resta a empreses, famílies i bancs.

No hi ha cap dubte que tornar aquest ingent crèdit és pràcticament impossible, millor no ignorar-ho i assumir-ho. A més cal reconèixer que amb polítiques de refinançament a terminis curts l’endeutament no es reduirà. Així se certifica a l’analitzar els països rescatats, en els quals la situació de la població cada cop és més dramàtica, i el deute públic continua augmentant, com està passant a Grècia que, malgrat els “dos rescats”, i el tercer en camí, el seu deute segueix creixent i s’aproxima al 175% del PIB.

Un endeutament enorme que, més enllà d’aspectes conjunturals, demostra l’egoisme d’una societat que, per garantir un present incert, s’ha endeutat en excés i ha hipotecat el futur. Conseqüentment, ha condemnat les properes generacions a suportar un llast que els dificultarà el seu progrés i els sotmet a la dictadura de mercats especuladors; els quals no tenen altre interès que el seu propi benefici, encara que comporti conduir a la pobresa a grans capes de la població.

Afrontar el problema de l’endeutament, sense amagar-ho i plantant-li cara, és una qüestió ineludible. Sortir de la crisi requereix recursos, i entendre que és prioritari invertir en el futur per generar riquesa. Cal refinançar el deute de tal manera que la seva devolució es plantegi a llarguíssim termini, i amb tipus d’interès reduït (igual que es va fer després de la Segona Guerra Mundial amb el Pla Marshall). Només d’aquesta manera, confiant i potenciant el teixit productiu, la seva devolució serà abordable.

Un teixit productiu que a Espanya, en general, però molt especialment a Catalunya existeix, pot créixer i aportar l’ocupació i generació de la riquesa indispensable. En aquesta línia cal valorar el dinamisme de la Indústria manufacturera que, malgrat la seva pèrdua de dimensió en els últims 5 anys, aporta gairebé 2,5 milions de llocs de treball, dels quals 3 de cada 4 són indefinits, i executa la major part del I + D de l’Estat. Un conjunt de factors que li atorguen un bon nivell competitiu, la qual cosa queda evidenciat, ja que aporta més del 90% de les vendes a l’exterior, les quals en el primer semestre del 2013 han crescut i aconseguit la xifra rècord de 118.722 milions, i que entre els anys 2007 i 2012 les exportacions de productes manufacturats creixeren un 8,5%, més del doble d’Itàlia (4%), i gairebé un 35% més que el creixement de les franceses.

Hi ha una bona base per a poder generar ocupació i alhora seguir incrementat la presència en els mercats internacionals, si les empreses cooperen per competir, i les polítiques de l’Estat s’encaminen a donar més suport a la indústria, tal com fa Alemanya, on la seva producció industrial ha assolit nivells superiors a l’inici de la crisi. Ara bé, per fer-ho, s’ha d’insistir en què no només cal donar suport a l’economia productiva, és també imprescindible donar una solució al volum del deute i el seu ajornament a llarg termini, tot i que la Troica no vulgui entendre-ho.

Antoni Garrell i Guiu

25.08.2013

Article publicat a El Singular Digital