“Espanya és un dels països de la UE que menys inverteix en la formació dels seus ciutadans, i no és per la crisi ni l’endeutament”

La setmana passada, en el marc del 080 Barcelona Fashion, va tenir lloc una jornada sobre formació i col·laboració empresa i món formatiu organitzat per una organització empresarial. En les diverses ponències va quedar palesa la importància que uns i altres donen a la formació com element cabdal per accedir al mercat laboral i progressar professionalment, i també la necessitat, per part de les empreses, de més i millor capital humà per assolir alts nivells de productivitat i competitivitat.

Malauradament les coincidències en la importància de la formació i la necessitat de col·laboració entre empreses i institucions acadèmiques es reduí a la formació continuada dels treballadors en actiu, i a la formació professional dels més joves en la seva formació professional. La necessitat d’actuacions conjuntes adreçades als aturats de llarga durada, molt d’ells amb una baixa o molt baixa dotació de capital intel·lectual, fou la gran absent. Una absència explícita, ja que a la pregunta sobre alternatives per potenciar la dotació en coneixements dels centenars de milers d’aturats amb menys de 40 anys no es va donar cap proposta específica, i a la vegada les intervencions es desenvoluparen amb un rerefons en el que planava la impossibilitat de formar adequadament a aquests col·lectius. La falta de propostes en la formació dels aturats, amb baixa formació, és frustrant ja que no és acceptable excloure a ningú del mercat laboral.

La no resposta, que no vull interpretar com manca de compromís, és, al meu entendre, un fet preocupant ja que una part significativa dels aturats tenen i tindran enormes dificultats per poder accedir novament al mercat treball per la seva baixa qualificació a menys que es posin en marxa actuacions específiques adreçades a incrementar notòriament la seva formació.

La manca de valorització i de reconeixement col·lectiu per la formació és prou coneguda. Espanya és un dels països de la UE que menys inverteix en la formació dels seus ciutadans, i no és per la crisi ni l’endeutament. Al 2005, molt abans d’iniciar-se la crisi actual, a l’equador del període de 10 anys que es va establir per desenvolupar els objectius de l’Agenda de Lisboa, Espanya se situava a la cua de la despesa en formació, molt allunyada de Dinamarca, Irlanda i França, els 3 països que més inverteixen en aquest camp. Amb aquests escenari no es d’estranyar que el “patrimoni capital humà” per persona a Espanya, -calculat pel professor Peer Ederer de la Zepellin University d’Alemanya just abans de l’inici de la crisi-, el situés en 78.000€, un import superior al d’Irlanda 77.000 € i al de Portugal 69.000€, però molt lluny de Suècia que arribava als 175.000€.

Les taxes d’atur, els nous paradigmes quant a producció, la destrucció de certs sectors intensius en mà d’obra no qualificada, haurien de ser suficients arguments per justificar actuacions innovadores i decidides per millorar la inversió en la formació de capital humà per sortir de la crisi. Actuacions que s’han d’enquadrar necessàriament en un context internacional altament competitiu, i també en les exigències de la societat del coneixement i les eines i els mètodes disponibles prestant especial atenció a l’e-Learning.

La formació dels aturats amb baixa dotació de capital intel·lectual no sols és imprescindible, és obligat i possible, ja que no és ni èticament ni econòmicament admissible excloure a cap col·lectiu del mercat laboral.

Ara bé, per fer-ho possible, cal la col·laboració decidida de les empreses i dels seus professionals, assistits per especialistes del món acadèmic. Una formació que ha de considerar a la vegada el perfil dels aturats, tan el seu estat d’ànim, com la pèrdua de la disciplina i metodologia d’estudi. Un fet que comporta la necessitat de que el procés d’adquisició de coneixement s’efectuï simultàniament amb l’aplicació dels nous coneixements, és a dir: treballar i estudiar.

En el context anterior, una possible actuació pot passar per la creació de “parcs de producció i formació simbiòtica”. Àrees en les que s’efectuï simbiòticament la producció industrial i la formació en períodes de 3 anys que atorguin la titulació de tècnic superior (Cicle formatiu de grau superior) amb un esforç anual de 1750 hores d’esforç, 500 hores d’estudi en l’aula i la resta d’aplicació dels coneixements i experimentació en el sí del procés productiu en l’empresa. Una activitat de formació i treball, que hauria d’anar acompanyada d’una retribució a l’estudiant, propera al salari mínim interprofessional, al llarg de tot el període formatiu. La retribució a l’estudiant, al igual que el cost de la formació, hauria d’esser assumit per les empreses del parc en les quals els alumnes treballen i estudien. L’Administració facilitaria i esperona l’activitat amb l’exempció de tots els costos relatius a la SS i altres de l’àmbit laboral.

La creació de parcs de producció i formació simbiòtica, és sols una de les moltes iniciatives possibles, però per fer-ho cal no renunciar a canviar, i acceptar que la clau del futur és el patrimoni quant a capital humà, tot recordant que sols fent les coses d’altra manera canviarem els resultats i la situació on hem arribat.

Antoni Garrell i Guiu

13.07.2014

Article publicat a Elsingular.cat

Versió en castellà a Economia Digital