“La situació d’Espanya, al igual que a Catalunya, no és un cas aïllat en el si de la Unió Europea, atès que gairebé 79 milions de persones viuen per sota del llinda de pobresa i quasi un 8% dels que treballen són pobres”. 

La passada setmana vaig llegir en un compte de twitter “l’únic que hem après de la nova política és que són capaços de funcionar exactament igual que la vella política, tot afegint “el 20D, una legió d’esclaus anirà a votar un grapat de llestos, com es veu, sense novetat en l’horitzó”. Sens dubte una afirmació fonamentada per l’austeritat obligada en l’Euro Zona que comporta donar prioritat al pagament del deute enfront de les polítiques socials, la sanitat i la formació. També en la divergència, per un costant, amb els aires de renovació que volen trametre certs mitjans de comunicació quan a la mecànica i processos de decisió dels partits que segueixen sense variacions significatives i, per altre, en analitzi detallat de les dades de l’EPA del tercer trimestre.

Certament la creació de llocs de treball és una excel·lent notícia, al igual que la disminució de la taxa d’atur. Creació de llocs de treball generalitzada en tots els sectors, ara bé, si s’analitzen les dades es constata que l’augment es dóna amb més força en el treball temporal, un increment de 357 mil llocs en el darrer any, enfront dels 178 mil amb contracte indefinit. Un increment de llocs de treball que continua essent asimètric quant homes i dones, ja que de cada 4 llocs de treball nous, 3 són ocupats per homes i 1 per dones (en el darrer trimestre hi ha 135 mil homes més ocupats i sols 47 mil dones més). Dades que evidencien una tendència, quant a composició del mercat laboral, evolutiva cap a la precarietat i baixa retribució en contraposició amb el cost de la vida, -un 13,7% dels catalans són pobres, malgrat tenir una feina, 6 punts per sobre del conjunt de la Unió Europea-, Una configuració econòmica que ens allunya d’un país just, ja que com afirmà en el seu darrer llibre l’economista Miquel Puig, “Un país decent és el que paga salaris decents i aquest no és el cas de Catalunya ni d’Espanya”.

La situació d’Espanya, al igual que a Catalunya, no és un cas aïllat en el si de la Unió Europea, atès que gairebé 79 milions de persones viuen per sota del llinda de pobresa i quasi un 8% dels que treballen són pobres. No es pot negar que la crisi del 2007 ha tingut uns efectes molt negatius quant a la societat en general i els menys afavorits en particular. Una crisi que arribà en un moment ple d’activitats especulatives, amb uns nivells d’endeutament de les famílies exagerat, i amb menysteniment del valor de la industria i de la importància del R+D.

L’afirmació que llegia al twitter és el reflex que s’està trencant els equilibris que cohesionen la societat, que està desapareixen la confiança en els partits polítics, que prenen força els discursos de culpabilitzar al diferent, que s’incrementa la desconfiança sobre la força de les urnes per capgirar decisions i que, inclús en democràcia, la capacitat de decidir està molt condicionada per forces alienes sovint desconegudes. Estem en una situació en què cal avortar el viatge cap un futur que incrementa la desigualtat, l’exclusió, l’empobriment i la no cohesió. Ara ja no és suficient afirmar ‘cal canviar’, són necessàries urgentment noves polítiques. La pregunta a respondre és quines polítiques. Sens dubte necessitem polítiques i polítics, que fugin dels eslògans fàcils, aquelles que hom vol escoltar i que expliquin com fer-ho. És hora de més democràcia, sens dubte, però és moment d’exigir que es digui no sols que cal fer, és moment de dir com s’ha de fer.

24.10.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Elmon.cat