“El dany que ha provocat la crisi al teixit industrial i a l’ocupació és de gran magnitud”
Fa uns dies la Fundació per la Indústria – Sabadell 1559 va presentar la seva col·lecció Conèixer la Indústria i amb ella el primer volum que recull un detallat i rigorós estudi, elaborat pel professor Josep Oliver, sobre l’estat actual del sector industrial. El document analitza l’evolució de les transformacions estructurals de la indústria catalana en el context europeu en el període 1995-07 i a la llar de la present crisi.
El llibre evidencia que Espanya ha perdut pes industrial de forma progressiva en les últimes dècades, ja que si el 1972 la indústria representava el 39% de l’activitat, en 1980 era ja el 25% i en 2013 no arriba al 14%. L’objectiu europeu és arribar al 20% el 2020. Quant a Catalunya l’aportació es situa per sobre del 18%, si bé des de 2008 el sector industrial ha perdut quasi 300.000 llocs de treball. Ara bé aquesta gran davalla el 2014 s’ha frenat i es comença a crear ocupació industrial.
No es pot negar que el dany que ha provocat la crisi al teixit industrial i a l’ocupació és de gran magnitud. Ara bé una part de les causes s’arrelen molt abans. Entre elles, hi ha aspectes propis del nostre teixit productiu com són els associats a la manca de dimensió mínima per innovar; estructures de balanços febles per afrontar les crisis periòdiques; manca d’instruments financers adequats per competir en igualtat de condicions amb altres països; sense oblidar que la competència en els mercats globals afecta més a les empreses amb productes de baix valor afegit. Uns factors al que cal sumar la pèrdua de productivitat, en la que, si bé esta originada per diversos factors, destaca el diferencial d’inflació. Una variable que sovint ha anul·lat tots els esforços efectuats per les empreses.
En aquest context, cal recordar que la inflació espanyola en el període 2000-2007 arriba al 27,116% (la catalana al 29,330%) mentre que la inflació de l’Eurozona assolia un 18,658%, el que representa una pèrdua de productivitat de 8,458 punts percentuals. Aquest diferencial s’ha capgirat en el període de crisi, atès que la inflació espanyola en el període 2008-2014 s’ha situat en el 10,639% (un 12,3% la catalana) mentre que a l’Eurozona la inflació ha arribat al 10,936%, el que ha comportat un diferencial d’Espanya respecte de l’Eurozona de -0,297 punts (el diferencial català s’ha situat en +1,364 puts respecte de l’Eurozona).
La situació és complexa, aquests és un fet innegable, ara bé, parlant amb industrials i analitzant l’activitat es constata que la base industrial que ha quedat a Catalunya és sòlida i ha interioritzat els nous paradigmes de la competència global. Aquest és un fet irrefutable que permet afrontar el futur amb capacitat d’entomar els desafiaments i recuperar el rol de tractor de l’economia, de generació d’ocupació i de referent quant a regió europea industrial.
Una capacitat que bé potenciada per 3 aspectes: la determinació dels industrials d’invertir per innovar i obrir nous mercats; la voluntat de la Unió Europea de destinar recursos per assolir la re-industrialització de la Unió; i els compromisos del govern de la Generalitat per definir i impulsar polítiques industrials de gran recorregut. Una triada que sens dubte pot posar en òptim funcionament la capacitat industrial catalana i remuntar, amb una tasca no exempta de risc i esforç, el camí perdut en els darrers 20 anys.
Hi ha capacitat, però per desenvolupar reindustrialitzar-se, però cal donar solució urgent a alguns dels problemes que poden frenar el camí o malversar la capacitat existent, En concret, i recordant novament a la Fundació per la Indústria, esdevé imprescindible: Facilitar l’accés al crèdit adreçat a la renovació dels equipaments tecnològics i cadenes de producció; disminuir els costos de l’energia situant-los en la mitjana de la UE; i incentivar l’increment dels recursos propis, bonificant a les pimes que destinin els beneficis a incrementar el capital social. Mesures que cal que vagin acompanyades de les associades a millorar la capacitat innovadora, entre elles incentivant la cooperació universitat-empresa modificant les normatives de promoció de professorat; o garantint l’accés i intercanvi de coneixement situant els costos de les tarifes de telecomunicació als nivells d’Europa occidental.
Arreu hi ha un entorn favorable a la Indústria, escoltant als industrials sabem el que necessiten, e que cal fer per crear llocs de treball i competir en mercats globals. Fer-ho exigeix actuar i cuidar tant la indústria intensiva en coneixement com la intensiva en llocs de treball. Si ho fem, sóc dels qui creu, que hi ha moltes raons per mirar el futur amb optimisme.
16.12.2014
Antoni Garrell i Guiu
Article publicat a Via Empresa
