“La divergència de percepció entre la ciutadania i els ‘experts’ econòmics no pot ser omesa”

Les últimes setmanes, conjuntament a la greu crisi econòmica i humanitària que viu Grècia i les notícies relatives a l’omnipresent procés cap al 27S que condiciona molts debats i actuacions, les bones dades i els missatges eufòrics, relatius a l’economia espanyola, s’han anat succeint.

El PIB creix rondant el 3% i pot acabar l’any liderant el creixement de la Unió Europea; els impostos disminueixen sense comprometre teòricament la recaptació; els tests d’estrès dels bancs allunyen la preocupació pel sistema financer el qual comença a oferir crèdit, encara que tímidament, si bé a tipus d’interès altíssims considerant el preu del diner; les exportacions en general, i molt especialment les catalanes, novament baten rècords; es crea ocupació; el consum creix de la mateixa manera que la renda disponible de les famílies (gairebé un 13% en el 1r trimestre segons el Banc d’Espanya).

Fins i tot, alguns consideren que l’eventual sortida de Grècia de la zona euro seria ‘digerible’ i que els 30.000 milions d’euros compromesos per l’Estat no impedirien continuar en la senda positiva.

Aquesta millora continuada de les magnituds macroeconòmiques i els lleugers però perceptibles símptomes de millora de l’economia real, la percebuda per les famílies i cadascun de nosaltres, ha evidenciat una doble i divergent percepció entre la ciutadania que no percep la millora econòmica i la que es desprèn de les declaracions carregades d’optimisme dels responsables econòmics de les Administracions i dels organismes privats d’anàlisi i prospectiva.

Constatar la divergència existent entre les dades macroeconòmiques, i les afirmacions associades, amb la situació de la societat que es caracteritza per baix nivell d’ocupació, alta taxa d’atur, creació de llocs de treball amb baixa necessitat de capital intel·lectual i, en molts casos, salaris desajustat al cost de la vida em va fer recordar una frase de Karen Anderssen (persona d’origen nòrdic arrelada al Vallès) que fa uns dies afirmava “las palabras nos dan la pauta … pero, ¿qué hay de las buenas acciones?“.

Sens dubte la frase és molt escaient per reflectir el sentiment d’angoixa i preocupació pel present i el futur que moltes persones tenen del moment actual. Un període caracteritzat pels enormes desajustos entre les paraules, en molts casos no exemptes de demagògia, i la realitat quotidiana, la qual requereix, de forma imprescindible, incrementar les polítiques socials, potenciar la dotació de capital humà del país (una de les més baixes d’Europa), vertebrar un model econòmic robust i capaç de competir en els mercats globals per ser altament productiu, tot aportant productes d’alt valor i innovadors, fugint conseqüentment de la competència fonamentada en productes i serveis de low cost.

La divergència de percepció entre la ciutadania i els ‘experts’ econòmics no pot ser omesa ni menystinguda en les anàlisis i escenaris de futur, especialment perquè en gran part la recuperació ha estat fruit de la devaluació interna, de l’enorme esforç i sacrifici efectuat pels ciutadans, i de la capacitat creixent de les PIMES d’ajustar els seus processos productius per millorar la competitivitat i obrint-se als mercats internacionals.

Negar la millora econòmica seria faltar a la veritat però en aquest incipient inici de la recuperació és imprescindible assumir i prendre mesures per recuperar els pressupostos de formació, ajustar les infraestructures, assegurar la salut i combatre l’exclusió social, dotar novament el reduït i insuficient fons de pensions, desplegar polítiques d’abast quant a innovació, ja que la seva absència no només resta capacitat competitiva a l’economia espanyol, també frena el creixement de la indústria, autèntica palanca en la qual ens hauríem de recolzar per a crear massivament ocupació estable i de qualitat.

En la línia de la necessitat de millorar la competitivitat també cal recordar que l’Estat espanyol ocupa la posició 36 dels 144 països analitzats en l’informe The Global Competitiveness Report 2014-2015 i que el pes de l’ocupació en la indústria espanyola és inferior en 9 punts al del 2007, una disminució que lidera el rànquing dels països amb major descens de la Unió Europea (el 27% al 17,8% de l’ocupació total), una dada a tenir molt present, ja que tot i que en nivell absolut el VAB de la Indústria Catalana va superar en 2014 el de 2017, gràcies bàsicament a la millora de la productivitat, evidencia que la política industrial encara no ha aconseguit la seva potenciació i conseqüentment la creació de llocs de treball, i sense crear llocs de treball estables, sense donar sortida als centenars de millers universitaris, que veuen tancades les portes del seu futur, l’esdevenidor és impossible.

Catalunya i l’Estat afronten l’estiu amb la mirada posada en la tardor, uns mesos que seran claus per dibuixar l’esdevenidor. Els polítics, o ciutadans esdevinguts polítics, desgranaran les seves propostes, amb massa freqüència propostes a la contra, i ens parlaran del futur si en ells els hi fem confiança. Unes propostes que hem d’escoltar, analitzar i avaluar però, siguin les qui siguin, la nostra anàlisi ha de considerar que no és admissible les divergències estructurals entre la macroeconomia i la microeconomia, ja que quan aquestes es donen s’evidencia la diferència entre les paraules i els fets, les escletxes entre uns i altres creixen, les societats es fragmenten i la força col·lectiva es dilueix.

22.07.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article Publicat a Via Empresa