“Al 2014 cal posar prioritats en els molts deures que resten pendents: facilitar la incorporació de llicenciats, graduats i doctors a les organitzacions, disminuir la distància entre universitats i empreses”

En els darrers mesos el debat sobre la competitivitat de les empreses en els mercats internacionals s’ha diluït. La crisi, omnipresent a l’Estat, ha obligat a les empreses a buscar compradors arreu, i el resultat de l’esforç ha estat notori. Les dades corresponents als primers 10 mesos de 2013 ho certifiquen: les exportacions de l’Estat espanyol han crescut en termes interanuals un 6,2%, assolint els 196.608,2 milions d’euros. Una xifra record des de 1971. Un increment molt important, que ho és encara més si es compara amb els països amb qui competim com França o Alemanya, on les exportacions han disminuït un 1,7% i un 0,7% respectivament. Un augment possible per la presència en els diversos mercats. Avui les empreses catalanes i espanyoles s’adrecen arreu, com es comprova al constatar que de la xifra total, el 37,6% es realitza en països no comunitaris, amb increments notoris al continent asiàtic, un +13,5%, i a l’africà amb un increment +11,9%.

El debat sobre la competitivitat esdevé fonamental i és imprescindible emprendre’l novament, ja que, en gran part, l’increment de les exportacions es deuen fonamentalment a l’augment de la productivitat originada per la devaluació interna, i no pas per una economia que extreu productivitat de les infraestructures; que inverteix en nou equipament; i que es fonamenta en el talent, la innovació i la conversió del progrés tècnic i científic en PIB. El darrer ‘Índex Mundial d’Innovació 2013’, configurat per 142 economies i encapçalat per Suïssa, situa Espanya en la posició 26, tot explicant, a la vegada, que inclús en plena crisi econòmica global, la inversió en R+D+i ha estat focus prioritari en la majoria de països, assolint nivells superiors als del 2008. Aquest no és un fet a l’Estat espanyol que s’allunya de l’Europa del Nord i l’Occidental, situant-se clarament en el si de l’Europa Meridional, que s’oblida del valor del talent i que el futur recau en el capital humà. Conseqüentment renuncia a competir per valor i convertir el progrés científic i tecnològic en progrés social.

Cal que acceptem que els models de producció, els productes i serveis elaborats, no es diferencien molt d’abans de la crisi. La millora de la productivitat, en gran mesura, resideix en la davallada dels salaris, uns salaris que han de contrarestar inclús els elevats, il·lògics i inexplicables costos energètics, que qüestionen la viabilitat de moltes empreses i llocs de treball. Uns salaris que s’allunyen cada cop més dels nivells que permeten no només viure amb dignitat i confortabilitat, sinó també impedeixen invertir en cultura personal i familiar, en estalviar per mirar el demà, amb certa tranquil·litat, al disposar de recursos per afrontar situacions imprevistes, o la renovació de la llar, fruit de l’envelliment dels objectes que ens envolten.

Davallada de salaris en contrapunt als increments del cost real de la vida. Un fet que es certifica per aspectes com les pujades energètiques, de les taxes i impostos, o la congelació del salari mínim interprofessional, i l’increment del transport entre d’altres. Quant aquests últims és bo recordar la correlació entre el salari mínim i preu del bitllet del metro. A Espanya amb un salari mínim de 645€ el cost del bitllet de metro a Barcelona és de 2€, mentre que a França amb 1.430€ el metro costa a Paris 1,70€, o a Bèlgica amb 1.501€ de salari mínim el cost del metro a Brussel·les és de 1,80€.

És ben cert que, malauradament, moltes de les nostres empreses no sustenten la competitivitat en la Innovació, ja sigui per decisió pròpia o per la baixa importància que es dóna al sistema de ciència. La seva base competitiva és el cost, i sens dubte aquesta via només porta a abaixar salaris, a ser més febles i empitjorar la qualitat de vida dels ciutadans.

2014 és un any clau per a tots, en ell res pot ser igual. Molts són els reptes a guanyar, entre ells el poder expressar-nos en llibertat sobre el nostre futur, però amb independència de les sensibilitats, cal posar prioritats en els molts deures que resten pendents: facilitar la incorporació de llicenciats, graduats i doctors a les organitzacions, disminuir la distància entre universitats i empreses, ajustar la legislació al teixit real del nostre país, configurat per petites i mitjanes empreses, facilitar i incentivar la recapitalització de les empreses, obligar a que el crèdit retorni a l’economia productiva i a les famílies, assumir que només la indústria pot generar centenars de milers de llocs de treball i ser tractor dels serveis, …, i, com no potser d’altra manera, posar l’èmfasi en la formació per incrementar la dotació, quant a capital humà, i en la recerca i la innovació com a palanca per assolir la competitivitat, basada en el talent i no amb salaris de països en desenvolupament en un ecosistema d’alt cost de vida. Molta tasca a fer, però cal fer-la, ja que només d’aquesta manera 2014 podrà ser el principi del fi d’una crisi, que ha destruït il·lusions, projectes, futur i llibertat.

Antoni Garrell i Guiu

29.12.2013

Article publicat a El Singular Digital