“No podem oblidar que no es pot parlar de recuperació, de futur, sense que les persones puguin desenvolupar-se personal i professionalment”

Les darreres setmanes els missatges d’optimistes sobre la situació economia s’han incrementat, mercès a la significativa millora dels indicadors macroeconòmics en general i a la vegada la tendència a la baixa de la prima de risc, la qual cosa comporta, per un costat, una clara disminució dels interessos a pagar; i per altra evidencia, un canvi quant a la confiança dels inversors cap a l’Estat. Fets que fan que després de 6 anys de retrocés sembli que, per primer cop, hi ha raons per un moderat optimisme. Un optimisme que no pot amagar que el creixement rondarà només l’1%, la creació d’ocupació serà baixa o molt baixa, i el diferencial entre salaris i cost de vida seguirà creixent si considerem la pràctica congelació, o disminució de salaris, i les pujades de serveis bàsics, com el transport o l’energia.

No podem oblidar que no es pot parlar de recuperació, de futur, sense que les persones puguin desenvolupar-se personal i professionalment. Aquest és un fet inqüestionable i que està arrelat en la majoria dels ciutadans, i molt especialment dels joves, com es certifica quan es pregunta què demanen a l’esdevenidor. La resposta majoritària es “treballar en el que he estudiat, en el que m’agrada”, tot afegint “poder disposar dels ingressos que em permetin no dependre de ningú, en tot cas jo poder ajudar”. Respostes que van acompanyades amb aspectes vinculats a la família i l’amistat.

Pensar amb la millora dels indicadors macroeconòmics, i l’associació entre treball i futur, em porta a la memòria que casi un milió de joves no tenen el nivell de formació que el futur requereix, i que el 57% estan aturats, una xifra només superada per Grècia, el que representa el 27% del total dels aturats menors de 25 anys de la zona euro. Realitats que haurien de moure les voluntats per endegar totes les polítiques precises per eradicar de forma urgent aquest fet, el qual llastre el futur d’una generació. Unes actuacions i estímuls que haurien de ser amplis, decidits i compromesos, i anar molt més lluny de les associades al programa d’estímul juvenil posat en marxa per la UE, i del qual Espanya rebrà, al 2014 i 2015, uns 1857 milions d’euros, ja que només amb treball es consolidarà la recuperació de forma simbiòtica amb el progrés social.

Actuacions que han de tenir molt present els sentiments en els quals estan immersos els joves, que veuen com canvien les pautes amb les quals es regien els itineraris personals durant dècades, i tenen la certesa que les regles de joc varien sense que estiguin clares aquelles altres que les han de substituir, tot considerant que avui el creixement econòmic és possible amb baixa intensitat d’ocupació.

El futur és dels joves, i cal orientar les polítiques cap a ells, tenint molt present el que ells creuen, senten i perceben. En aquesta línia cal considerar el recent informe “Crisi i contracte social. Els joves en la societat del futur”, en el que es detalla que el 71% dels joves no creu possible trobar feina a l’Estat espanyol en els propers 12 mesos, que el 80% creu que en el futur requerirà dels diners de la seva família, i que el 61,7% no veu altra alternativa que marxar a l’estranger.

Amb aquest entorn social, no haurien de creure que amb un creixement previst proper al 1% pel 2014, que la davallada de la prima de risc, o que els increments de l’IBEX vulguin dir que la crisi ha finalitzat. Són sols indicadors que evidencien que comencen a donar-se les condicions per posar rumb a la recuperació. Estem a l’inici d’una oportunitat que no podem perdre, que ha de ser inclusiva, i que cal treballar i actuar, perquè fugint de l’egoisme, el país no exclogui i no perdi una generació. Al meu entendre aquest és un deure indefugible.

Antoni Garrell i Guiu

12.01.2014

Article publicat a El Singular Digital