“Sembla doncs impossible que una economia com la catalana tingui aquests greus problemes quant a finançar-se i un volum tan important d’endeutament”

Aquests darrers dies s’ha posat novament en evidencia, si és que no sempre ho ha estat, que estem immersos en un entorn de comportament oscil·lant on la certesa i falsedat, l’optimisme i la preocupació, l’alegria i l’angoixa es succeeixen per un igual, de forma constant, portant-nos a un estat on la reflexió serena i la definició d’estratègies de futur esdevenen més que complexes”. L’afirmació anterior me la va fer un jove emprenedor, que s’esforçava en consolidar la seva iniciativa empresarial, vinculada al comerç electrònic, el passat mes de novembre després d’assistir a la 4ª edició del TEDxReus que se celebrà al Teatre Bartrina de Reus. Una reflexió que m’ha vingut a la memòria arran de conèixer el significatiu creixement de l’economia catalana al 2015 i, al dia següent, l’anunci de l’agencia de qualificació Standard and Poor’s sobre Catalunya.

Fou el passat dijous 17 quan Idescat confirmava que al 2015 l’economia catalana va créixer un 3,4%, una xifrà important i més significativa si es contextualitza en el marc de la UE dels 28 que va créixer sols un 1,8% en el mateix període. Un percentatge significatiu arrelat en el creixement de la majoria de sectors, que no es donava des d’abans de l’inici de la crisis, en ell destaquen els serveis amb un creixement del 3,6%; la construcció, que torna a empenyé, amb un 3,4%; i la indústria amb un significatiu 2,7%, especialment si considerem els canvis que comporta la manufactura 4.0 i la competència global com queda reflectit en que si bé les exportacions han evidenciat la seva força augmentat un 4,8%, també creixen les importacions assolint un 7,3%.

Unes hores després, el divendres 19, de conèixer la bona noticia del creixement de l’economia, -que malauradament no es concreta amb creació intensiva d’ocupació de qualitat-, es veié aigualida per l’anunci de l’agencia de qualificació creditícia Standard and Poor’s (S&P) en el que tornava a rebaixar la qualificació de Catalunya situant-la 4 nivells per sota del nivell considerant per una inversió adequada, tot deixant-la en perspectiva negativa per les tensions entre la Generalitat i el govern de l’Estat.

Certamen Catalunya està endeutada, uns 70 mil milions, però la seva economia evidencia, dia a dia, la seva capacitat de generar valor. A nivell de l’Estat aporta el 20% del PIB, lidera les exportacions, la productivitat i és capdavantera quant a R+D. Sembla doncs impossible que una economia com la catalana tingui aquests greus problemes quant a finançar-se i un volum tan important d’endeutament. Amb probabilitat el dèficit fiscal explica en gran part el problema de fons. Un dèficit fiscal que segons detallà el llavors conseller de economia Mas-Colell, es situava en el 8,4% del PIB català. Un dèficit fiscal arrelat en un finançament que no s’ajusta a les necessitats de desenvolupament del país. Ignorar-ho, negar els problemes, no permet identificar solucions. Unes solucions requerides per posar en màxim valor la capacitat dels teixit productiu i consolidar el principi del fi de l’atur, la precarietat i la manca de treball de qualitat.

Malauradament tot va molt de presa, les noticies s’acumulen en un món globalitzat, una noticia tapa a l’altra, amb uns mitjans de comunicació que semblen incentivats en destacar el dolent tot ignorant molt del que succeeix en positiu. Al final l’anàlisi seré i rigorós s’esvaeix com a fum entre els dits; ens quedem sempre sols amb l’evident, la punta del iceberg, tot ignorant que la part més important és la que no es veu. En pocs dies molts s’oblidarà el significatiu creixement del PIB al 2015, conseqüentment el potencial del teixit productiu i també la qualificació de les agencies creditícies sobre la nostra economia. Les urgències del dia a dia tapen els temes realment importants. La definició d’estratègies de futur s’aparquen, mentre les oportunitats no s’aprofiten, o identifiquen, i els problemes de fons persisteixen en un món cada cop més dual. Un món on hom té la percepció de que l’acumulació de problemes i noticies ja els hi va bé a alguns que, tancats en les seves esferes de privilegis, impedeixen conscient o inconscientment el progrés social i el benestar col·lectiu.

20.03.2016

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Elmón