En les darreres setmanes amb les dades sobre pobresa, s’ha revifat el debat sobre els salaris, el dèficit i la taxa d’ocupació, un debat que permet constatar que en l’actualitat treballar no és garantia de deixar de ser pobre, que el creixement econòmic no genera ni el treball suficient, ni els llocs que es creen tenen les condicions de seguretat i retribució requerides d’acord al cost de la vida i als nivells d’altres països de la Unió. Un debat que incorpora, més amb paraules que amb polítiques i actuacions serioses, la importància de la Indústria 4.0 com desllorigador d’aquesta situació de precarietat laboral i manca de treball.

Sens dubte pocs són els que dubten que el futur de la indústria ha d’enquadrar-se en fàbriques intel·ligents i aquestes s’han d’inserir en un marc de desenvolupament econòmicque ha assumit en plenitud la digitalització. Ara bé, el debat no pot amagar una doble realitat: La primera és que la indústria 4.0 no és sols robotitzar les fàbriques per manufacturar amb més eficiència tot allò que ja se sap fer. Assegurar-se el futur de l’organització i col·laborar en el progrés social, creant ocupació qualificada i valor econòmic, obligar a visualitzar, dissenyar, fabricar i vendre productes innovadors i enquadrats en la dinàmica de la Internet de les Coses i la computació en tot lloc i moment, és a dir fabricar productes intel·ligents, smart products.

Quant la segona realitat, que no s’obvia, és que la digitalització del nostre sistema productiu es molta baixa. Un estudi de la Fundació per Esdi, elaborat al primer trimestre de 2016, indicava que a la regió metropolitana de Barcelona sols un 30% de les empreses havien desenvolupat, o estaven desenvolupant, plans de digitalització i que la figura de responsable de desenvolupament digital de l’organització sols és contemplava a 1 de cada 5 empreses. De fet, hom té la impressió que s’està perdent el tren de la digitalització i les oportunitats associades en observar que si bé l’Estat espanyol és la quinzena economia mundial, quant a digitalització de la seva economia ocupa la posició 52a. Talment, és com si els òrgans de decisió empresarials i polítics no haguessin entès que transformació digital és el que permet prestar serveis i produir productes més complexos, de més qualitat i amb més eficiència per estalvi de costos.

Ha arribat el moment d’actuar mirant el futur i desterrar la precaució que evita arriscar-se en ser el primer en provar o canviar. Que ho provi un altre i jo ho faré després ja és història en un món on l’obsolescència ha esdevingut omnipresent. Cal que tots entenguem que la digitalització no és sols disposar d’ordinadors, ni relacionar-se amb clients per e-mail o tindre presència a les xarxes digitals, és establir noves formes de produir, de distribuir, vendre, mantenir i innovar, de relacionar-se amb els clients i de cooperació amb proveïdors.

Digitalitzar-se esdevé imprescindible i fer-ho comporta acceptar que tot sovint els equips de les empresa no tenen els coneixements requerits, conseqüentment cal incorporar talent i establir aliances, i que no se sap quantificar els guanys de fer-ho i els sobrecostos que comportano fer-ho. Ara bé, cal estar segurs que cap organització podrà afrontar els sobrecostos de no digitalitzar-se, ja que aquests més tard o més d’hora comportarà inexorablement la desaparició de l’empresa per pèrdua de competitivitat.

Una digitalització que comporta a la vegada potenciar la capacitat innovadora en producte de les empreses, en aquest aspecte tenim també molt a millorar, i a fer, atès que la capacitat innovadora dels nostre teixit productiu no és suficient a menys que s’estableixin mecanismes eficients per assegurar la simbiosi entre el mon productiu i els centres de recerca i les Universitats.

Potenciar la transferència de coneixement, potenciant els centres tecnològics i incentivant la cooperació esdevé imprescindible, tan imprescindible com assumir en tots el nivells de decisió que la transformació digital no pot esperar i que les Administracions assumeixen el seu rol d’incentivar-la, esperonar-la i fer-la possible.

 

Antoni Garrell i Guiu

22 d’octubre de 2016

 

Pulbicat a Viaempresa.cat, clic aquí