El passat dimecres dia 6 a la tarda, ens trobàrem cinc amics que en un període de temps varem treballar junts. Ofertes professionals i arrels familiars de procedència territorial diversa van fer que els nostres camins professionals es separessin. Les nostres diferències s’evidencien en la manera que cadascú de nosaltres aborda l’anàlisi dels temes que tractem al retrobar-nos periòdicament. Unes diferències que ens enriqueixen gràcies a la pluralitat de les solucions plantejades a les problemàtiques que hem d’abordar. Però la discrepància enriquidora s’ha anat esvaint en els darrers mesos. Ara el debat no es produeix. La brutal crisi econòmica que ens colpeja amb una sistemàtica destrucció d’empreses, que comporta un atur camí del 20%, i la manca de voluntat o capacitat per afrontar les reformes estructurals requerides en són la causa. Tots cinc coincidim que desprès d’un any ja es sap el que s’ha de fer i quines coses funcionem i quines no; veus expertes ho han explicat i en els països que ho apliquen sorgeixen els primers ‘brots verds” al que es referí la Ministra Salgado. Cal no donar-li més voltes i, assumint lideratge, posar en marxa un país que no es conforma, al que se l’hi acaba la paciència i no s’enganya amb el miratge de la moderació del ritme de creixement del atur a l’abril mercès a la setmana Santa. Una societat que no vol que s’oblidi l’afirmació del comissari Joaquín Almunia indicant que l’economia espanyola trigarà més temps que els socis comunitaris en tornar al camí del creixement; ja que si volem, podem fer que no es compleixen les terribles previsions de la Unió sobre la nostra economia, nomes cal tenir confiança en les nostres capacitats, disciplina, treball, esforç i no caure en l’arrogància ni en la negació dels fets que evita que s’endeguin els canvis imprescindibles. Per totes aquestes raons el lideratge es la clau, i malauradament la manca del mateix és notòria.
Desprès de recordar els comentaris del president de la CEOE responsabilitzant de la crisis al president Rodriguez-Zapatero, quelcom que cada cop s’escolta amb mes freqüència en diversos fòrums i sempre a ‘micró tancat’, novament, nosaltres cinc, compartírem el convenciment que és l’hora d’actuar i recuperar la confiança, més que de lamentar-nos que el govern no actuï eficaçment.
Parlar del govern ens portà a parlar del canvi de govern al país Basc i de la capacitat de transformació de les politiques que tenen els ciutadans amb les urnes, dels estranys companys de viatge que fa la política, de la teòrica feblesa del futur govern del Lehendakari López, de la capacitat regeneradora de l’alternança, del mal humor del PNB, de si estaven en el principi del fi de l’Espanya plural, de si un pacte PSC-PP fora possible a Catalunya.
Durant tota aquesta part de la conversa, un dels amics, -basc, del PNB i que treballa a Sant Sebastià-, va romandre callat, la resta -més pendents d’expressar la nostra opinió, o preocupats per si aquesta formula de govern podria arribar a Catalunya-, no ens adonarem del seu silenci fins que, esgotats els posicionaments la nostra mirada es fitxà amb ell, llavors mirant-nos va dir, “olvidáis que nosotros tenemos el concierto, y que pasar por la oposición fortalece la democracia y a los partidos que asumiendo los errores sueltan el lastre que les ata en el inmovilismo. La alternancia nos va hacer más fuertes”.
L’alternança ens fa més forts, no és una frase feta, ja que permet canviar de perspectiva, renovar projectes il·lusions i persones, trencar el continuisme, buscar aliances i compromís; l’alternança és l’alè de la vida democràtica i és vertebrar futur. Amb aquest convenciment ens acomiadarem tot preguntant-nos quantes vegades la por a l’alternança evitava als governants donar anticipadament la veu a les urnes a pesar que la pèrdua de la confiança ho recomanes
Antoni Garrell i Guiu
7 de maig de 2009.
