“A Espanya el preu de l’energia és un dels majors llastres en tota activitat productiva. El cost de l’energia és determinat per a una indústria que és la clau per generar ocupació”

En el context de crisi i davant la imperiosa necessitat de competir en els mercats globals, el debat sobre la competitivitat, els nivells de productivitat i, de retruc, el cost dels recursos humans ha esdevingut central. Resoldre la qüestió de quins són els factors clau per assolir una alta competitivitat esdevé vital per a tota organització i col·lectiu que afronta el repte d’exportar. Un anàlisi que no es pot focalitzar en els salaris, ja que la comparació entre els sous dels diversos països de l’ Eurozona, i molt especialment entre aquells que tenen un PIBsignificatiu, posa en evidencia que el cost/hora per treballador no és l’únic element determinant per esdevenir productiu i competitiu en els mercats globals.

En aquesta línia cal recordar que Espanya té un cost mitjà per hora treballada de 21,88 euros, un import molt més baix que el de països amb qui competim com Alemanya o França, on el cost mitjà per hora treballada se situa per sobre dels 35 euros, molt lluny dels 52,61 €/h de Noruega. Sens dubte, hi ha altres factors més determinants. Entre aquests factors quant a costos destaquen la capacitat d’extreure la màxima productivitat a les inversions tecnològiques, els processos logístics i d’innovació, la dotació de capital humà, la manca de crèdit, o l’elevat cost financer, entre altres. Però entre tots ells cal destacar el preu de l’energia, que a l’Estat espanyol és un dels llastres més significatius en tota activitat productiva.

Evidentment, l’impacte de l’energia en la composició dels costos empresarial és molt diferent segons el sector. Però el que és inqüestionable és que el cost de l’energia és determinat per la indústria, i aquesta, tant la intensiva en mà d’obra com la intensiva en coneixement, és l’element indispensable per generar ocupació i continuar empenyent les exportacions.

És bo recordar que, en l’actualitat, el 75% de les empreses industrials catalanes exporten, però el seu nivell d’exportació és baix considerant el seu potencial productiu. En conseqüència tenen possibilitats per incrementar la seva presència en els mercats internacionals, tot potenciant la recuperació econòmica i generant ocupació. Un cost energètic que, des del 2004, està sotmès a polítiques alcistes, fet que ha comportat que el preu de l’energia elèctrica industrial hagi augmentat de mitjana un 10,4% anual en els últims 9 anys.

Canviar la tendència negativa de l’economia espanyola requereix molts ajustos, i no únicament els relatius al mercat laboral, o d’aquelles accions que demana el FMI, encaminades a disminuir els salaris i el poder adquisitiu dels ciutadans. Molts d’aquests ajustos segueixen pendents d’abordar, uns ajustos que s’han de concebre com elements estratègics i no amb criteris d’interès polític oportunista. En aquest context, resoldre el problema energètic, considerant-lo com un recurs estratègic i determinant pel futur, esdevé clau.

Només fent front als problemes i creant escenaris facilitadors serà possible planificar i vertebrar el futur. A més, d’aquesta manera podrem incorporar talent i avenços tecnològics a les organitzacions, innovar i convertir els avenços científics en progrés social i, en definitiva, ser més eficients per poder competir i continuar creixent a l’exterior.

Antoni Garrell i Guiu

3.09.2012

Article publicat a Via Empresa