“El mercat és el món per les empreses catalanes queda evidenciat en el volum creixent d’exportacions. Manca que les empreses incrementin el seu volum i que una via per fer-ho és complementant-se”
La segona quinzena de setembre, des de fa anys, representa el retorn a la quotidianitat després de l’aturada estival i les festes locals i nacionals que marquen el ritme els primers dies de setembre. Sens dubte, una quotidianitat canviant que, de forma accelerada, s’allunya d’aquella que caracteritzava la societat del final del segon mil·lenni i els primers anys del present. Ja fa sis anys que s’evidenciaren els greus problemes associats al període que els col·lectius humans es submergien en un miratge de falsa riquesa, asseguts al tren de l’endeutament desmesurat, l’abandonament de l’economia productiva industrial, i, un consum insostenible que menystenia el futur i la limitació dels recursos planetaris.
A l’inici del tercer mil·lenni la capacitat de generar riquesa, de resistir les turbulències cícliques de l’economia i de posicionar-se de forma sòlida en els mercats internacionals estava seriosament tocada en molts llocs. D’aquesta fràgil situació el nostre país no era una excepció, arran de la poca atenció del sector industrial; de la vertebració i característiques específiques del sector productiu i la manca de volum de les empreses; i per les enormes dificultats per convertir els avenços tècnics i científics, dels centres de recerca i universitats, en productes diferencials.
Assumir la realitat, diagnosticar amb encert els problemes, identificar solucions i no defugir dels reptes associats és, sens dubtes, l’única via per capgirar les tendències que ens porten les inèrcies i les actuacions de tercers. Un fet sovint arrelat en la manca d’iniciativa pròpia i la incapacitat d’assumir risc en la incertesa. La realitat és ara prou coneguda. En aquest context nou, que la crisi ha ajudat a capgirar, les dades i informacions evidencien que el sistema productiu català ha après una triple lliçó. La primera és que el mercat és el món i en ell ens hem d’adreçar; la segona és que la competitivitat és el resultat d’una triada configurada per la productivitat, la capacitat innovadora i la localització en el lloc òptim; la tercera és la relativa a la cooperació competitiva amb criteris sectorials i intersectorials.
Quan que el mercat és el món per les empreses catalanes queda evidenciat en el volum creixent de les exportacions. En el període gener-juliol 2014, les empreses ubicades a Catalunya incrementen les seves vendes a l’exterior en un 2,6% (35.435 milions d’euros), un import notori i el que es fa més rellevant si considerem que el proposat juliol s’assoliren els 5.666 milions. Les exportacions han assolit una xifra record i històrica, i han comportat que, en aquests set mesos, Catalunya hagi crescut el doble que la resta de l’Estat (+1,6% interanual). La capacitat i voluntat exportadora de Catalunya -que ha tenyit les prioritats de la majoria de les empreses-, ha comportat que s’executin el 25% del total de les exportacions de l’Estat espanyol, que desenvolupi un paper clau en el fet que les exportacions espanyoles siguin, després de les alemanyes, les que més hagin crescut en l’Eurozona.
Quant a entendre que no es pot assimilar competitivitat a productivitat, conseqüentment a cost i a reduccions salarials, cal reconèixer esforç del sistema productiu en avançar en els tres components que configuren la competitivitat. En aquesta línia les millores de productivitat han estat notòries, mercès a l’ajust dels procediments i la incorporació de tecnologia, recuperant l’esperit que tan bé es va evidenciar el 1963 en la creació del Centro de Càlcul Sabadell, sorgit amb la voluntat primer de donar serveis informàtics a les empreses, una tasca exemplar ara continuada i potenciada de forma integral per UNIT4. També és significatiu l’esforç efectuat en innovació, especialment en producte, com es desprèn del creixent compromís en inversions en R+D i molt especialment en les aportacions i col·laboracions dels centres tecnològics, com Leitat i Ascamm, amb les empreses. Dos components de la competitivitat que requereixen esser complementats per aquells associats a les infraestructures i serveis propis de la localització física, aquí hi ha un llarg camí a recórrer, on les Administracions haurien de prestar-hi una atenció prioritària i especial.
Finalment quant al tercer component de competitivitat, que obliga a la cooperació competitiva amb criteris sectorials i intersectorials, cal reconèixer que si bé queda molt a fer s’han posat les bases per assolir-la. Certament, manca que les empreses incrementin el seu volum i que una via per fer-ho és cooperar complementant-se, però aquest fet no por amagar que hi ha millores significatives. Negar que les universitats i centres de recerca estan més a prop de les empreses i que el diàleg i el trencament de barreres s’està produint, fora faltar a la veritat. També que la cooperació supramunicipal es començà a produir, centrant-se en l’activitat econòmica i la generació d’ocupació. Un fet millorable però és inqüestionable els avenços que es produeixen. L’Associació de la B30 implantada en un dels pols industrials i del coneixement més importants de Catalunya és una d’aquestes evidències a destacar.
El tercer quadrimestre ja camina amb força, de ben segur serà un període complex, farcit de problemes i tensions, però totes elles no poden amagar el capitat existent, que tenim les bases per aprofitar la bonança que s’albira i trencar les tendències que diuen que demà no serà millor. Tenim les bases per fer possible que la recuperació econòmica generi ocupació i arribi a l’economia real, arribi a la ciutadania.
Antoni Garrell i Guiu
23.09.2014
Article publicat a Via empresa
