A principis d’aquest mil·lenni, quant en els països més avançats es parlava de la importància del coneixement i s’implantaven les bases per posar-lo al mig de tota activitat, la Unió Europea, assumint els reptes associats a garantir la qualitat de vida i el progrés dels ciutats, plantejava els desafiaments associats a construir l’economia del coneixement amb la vista posada al 2010; ho feia en una Europa asimètrica amb els Estats del nord amb el procés encarrilat i els del Sud encara ancorats en els beneficis derivats de les ajudes Europees i unes taxes de creixement altes que amagaven les febleses del model econòmic i la necessitat de canvis estructurals.
Han passat vuit anys, moltes coses han variat a casa nostra, a la Unió i al mon. Els avenços científics han fet passos de gegant, la tecnologia a omplert els processos productius, les relacions interpersonals flueixen per nous canal, els models de les organitzacions varien, i el disseny ha evidenciat plenament la seva capacitat innovadora tant per construir espais mons virtuals com per assolir la competitivitat. El mom s’ha globalitzat i cada cop és més interdependent i canviant, adaptar-se a les noves realitats es un exigència indefugible.
Avui la paraula coneixement i globalització ja forma part del vocabulari habitual, de tal manera que ja ningú dubte que el nostre país, i la nostra economia, esta immersa en la transició de la societat de la informació cap la societat del coneixement, una transició que es produeix simultàniament a canvis en el mercat del treball i les organitzacions, amb canvis demogràfics tenyits de interculturalitat i mestissatges, amb ajustos en l’organització familiar, amb un procés accelerat d’obsolescència tècnica arrel de les noves onades tecnològiques que amb elevada freqüència ens arriben, i amb una preocupant manca de capacitat de lideratge. Tot una sèrie de circumstàncies que dibuixen uns reptes plens de dificultats, que obliguen a que les empreses i les organitzacions tinguin que afrontar significatius ajustos.
Certament un escenari ple de riscos i amenaces, però que no pot amagar que està ple d’oportunitats, ja es pot gaudir dels beneficis intrínsecs dels períodes de canvis quant hom és capaç d’afrontar els desafiaments i fer els canvis requerits emprant el seu valor més preuat: la seva capacitat d’aprendre, canviar i raonar.
La necessitat de canvi, i de viure en el canvi, no explícitament assumit per tots, va esser tractat amb rigor i claredat en la conferencia que el Dr. Pere Monràs va impartir en la Salà Àmbit del Corte Ingles el passat dia 19 de maig amb el títol “Aprendre ‘el’ canvi”. Els qui coneixement al Dr. Monràs sabem del seu expertici en els temes claus quant a la Societat del Coneixement i la seva capacitat per comunicar-ho, conseqüentment els missatges que ens va trametre varen ser molts, però en el context que feia referència al inici d’aquest article en voldria destacar un: “Cal activar el màxim talent” i fer-ho sabent que hi ha dos realitats “l’externa, (que es diu objectiva), i la interna (subjectiva), que cal gestionar conjuntament amb la realitat compartida amb els altres”. En definitiva entendre que el futur és canvi i que s’ha d’assolir amb cooperació entenen que és el context global el que ens condiciona i guia.
Així dons, les circumstancies actuals de canvi i desafiaments afecten en major o menor grau a la majoria dels col·lectius i àrees del planeta, pero són els països més avançats, i en especial els de la Unió Europea, on s’evidencià amb més força aquesta transformació, ja que els processos de localització-deslocalització són molt forts, les dificultats per valoritzar els resultats de la recerca persistents, i tot sovint els ciutadans perceben els canvis com una amenaça a la qualitat de vida enlloc d’una oportunitat, ja que no poden identificar el que comporta l’economia del coneixement, la qual no és altra cosa que posar el coneixement al bell mig de l’activitat productiva i personal; uns canvis a efectuar en un mon el que tendeix amb rapidesa cap un mercat únic autoregulat per la llei de l’oferta i la demanda. Uns paradigmes radicalment diferents als que enquadraven l’era en la que varem ser formats molts dels ciutadans, i en la que hem desenvolupat la nostra activitat. Cal dons assumir-ho i obra en conseqüència sabent, com va indicar el Dr. Monràs, que sols ‘activant al màxim el talent’ i afrontant el canvi podrem preparar-nos per afrontar els reptes i gaudir de les oportunitat que en ofereix el futur.
Antoni Garrell i Guiu
Director General de la Fundació per l’ESDI
www.esdi.es
Sabadell 22 de maig de 2008.
Publicat al Diari de Sabadell el 3 de juny de 2008
