El passat dimecres al vespre, abans de sortir cap a l’auditori de l’ONCE per escoltar la conferencia d’en Xavier Trias, vaig parlar amb un amic sociòleg que va afirmar “aquest cop si, de la ma d’en Trias Convergència i Unió guanyarà i governarà a l’Ajuntament de Barcelona amb quasi majoria absoluta, es posarà punt i final als 32 anys de governs socialistes”. No ho justificà per la crisi econòmica i l’enuig d’una gran part dels barcelonins, sinó per la manca d’il·lusió que tramet en Jordi Hereu, una imatge pitjor que la de l’alcalde Clos en la seva etapa final, per la divisió interna de l’equip de govern municipal, per d’inexistència de projectes que busquin el reforçament del teixit productiu, trencant la muralla de Collserola, perquè l’alcalde ni tan sols inspira confiança en els militants i votants del seu partit, …, i perquè, en aquest punt el meu amic posant molt èmfasis afirmà, el projecte continuista està esgotat, els ciutadans saben que és moment de grans canvis i que sols amb l’alternança democràtica a l’Ajuntament, les institucions i les empreses per ell controlades arribarà la regeneració i l’aire nou que la ciutat necessita, i que permet trencar les inèrcies i els lligams inmobilitzadors.
Ja al cotxe vaig recordar una conversa, amb un company del Club de Roma, el passat 31 de juliol, just abans d’iniciar vacances, feia un parell de dies que s’havia fet públic el baròmetre semestral de juny, i en ell s’explicava que el 47,3% dels barcelonins suspeníem al Alcalde, i aprovàvem al líder de l’oposició amb una nota de 5,2. Des de llavors els problemes de l’Alcalde no han fet mas que multiplicar-se, com s’ha complicat el dia a dia dels ciutadans per la crisi que vivim i la manca d’idees i iniciatives noves per afrontar els problemes que de forma creixen es produeixen. Barcelona necessita una nova empenta i noves formes i propostes per d’entomar els problemes, que s’oblidi de la immobilitat de qui espera que escampi la tempesta, com si desprès sense fer res el sol brillarà.
Cal assumir que la societat afronta nous reptes i nous horitzons, uns reptes econòmics i socials, a curt i llarg termini, que requereixen posar en el centre de l’activitat a les persones i el seu talent per entomar-los amb capacitat i il·lusió. I uns horitzons llunyans incerts però inexorables. Una situació no pas nova, que la crisi ha evidenciat, no pas generat, ja que el cofoisme en que vivíem la tenia amagada.
Convençut de que Barcelona està preparada per desplegar tot el seu potencial, però que li manca la capacitat per fer-ho, ja que no sempre ha posat el progrés econòmic i social, en un marc de convivencia, com prioritat bàsica. Vaig entrar amb dificultats a l’auditori de la l’ONCE, amb les expectatives altes pel títol prometedor de la conferencia “La Barcelona en positiu, la Barcelona del futur”.
He de reconèixer que l’afirmació d’en Trias “és impossible sortir de moments com aquests seguint patrons antics, des de la simple resistència o només aguantant el temporal”, en la mesura que recollia sintèticament el que molts pensem em va predisposar a escoltar-lo amb una actitud positiva, buscant més la coincidència que la divergència, identificant el nucli de la intervenció i no la retòrica brillant o les afirmacions intel·ligents.
El candidat a l’alcaldia de Barcelona va estar lúcid i coherent, les seves propostes, explicades amb rigor, posaren en evidencia que l’Ajuntament pot facilitar o entorpir l’activitat del teixit productiu, impulsar i trametre valors, facilitar la recuperació econòmica i la generació d’ocupació, impregnar a la ciutadania de la importancia del talent, del coneixement i de la formació, impulsar la capitalitat en la regió mediterrània, i esdevenir la capital del talent i la creativitat del sud d’Europa.
Una tasca que exigeix de l’esforç de tots, cal deixar d’esser agents passius per esdevenir motors de canvi i activitat. Però per això cal que des de les Administracions es practiqui la voluntat de sumar i no d’excloure, de reconèixer les aportacions dels altres i no de negar-les sistemàticament, perquè no son les pròpies. Aspectes assumits per en Trias al afirmar que “Cal comptar amb tothom, fer passes endavant, amb obertura de mires i amb flexibilitat”.
Analitzant la conferencia d’en Xavier Trias, es constata que està en la línia del que va expressar fa mig any en el Cercle financer, o al Tribuna Catalunya-Fòrum Europa, entre altres, i que són l’expressió d’un polític sòlid, amb idees arrelades en profundes conviccions, que coneix la ciutat i els problemes de la seva gent, que toca de peus a terra apropant-se i no defugint dels problemes, amb ganes arromangar-se per resoldre’s. Una persona plena d’humanisme, res prepotent i proper, capaç d’aportar solucions de futur i també als desafiaments del dia a dia, resolent els problemes d’avui i a la vegada construeixen el demà.
El proper maig el barcelonins tindrem la possibilitar de renovar el consistori, serà hora de votar, i pel bé de la democràcia i del nostre esdevenidor, caldria que tots els partits presentessin candidats que amb lucidesa mirin al futur i no al passat, llavors, de ben segur, serà menys complex sortir del pou que ara ens troben i encararem el futur amb força i il·lusió. Convergència i Unió ho ha fet, o faran els altres?.
Antoni Garrell i Guiu
Barcelona 15 de gener de 2011
Publicat a e-noticies, per accedir-hi clic aquí
