Hi ha moments en que les circumstancies evidencien on hi ha la capacitat de decisió real, i fins quant la realitat és un altra a la teòrica capacitat de decisió i autogovern, ara ens trobem en un d’aquests moments, i totes les mirades es concentren a Madrid, no sols pel que dirà o deixarà de dir el dimarts el president Rodriguez Zapatero, i fins quant es percebrà la influencia dels 25 escons del PSC i la decisiva aportació catalana a la seva victòria electoral, encara que poc cal esperar atès les declaracions i exigències dels barons territorials del PSOE. També per saber com es resoldrà la demanda de publicació de les balances fiscals, i fins quan, si finalment es publiquen, resultaran maquillades per dissimular o amagar el dèficit insostenible de Catalunya que condiciona el progrés i es claus per afrontar la negociació del nou finançament. Si els discurs d’investidura del President de l’Estat, i les circumstancies que l’envolten, és un fet suficientment important com per estar amatents a Madrid, tampoc es pot oblidar que l’Estatut esta pendent al Tribunal Constitucional; que cal concretar el pla amb el Ministerio de Fomento per garantir l’execució de les inversions en infraestructures, segons l’acord del passat setembre, entre el ministre Solbes i el conseller Castells, per el període 2007-2013 que ha de superar els 30.000 milions d’euros; sense oblidar ara, una realment urgent: evitar els talls del subministrament d’aigua, 1 o 2 cops per setmana, a centenars de milers de persones de l’ area metropolitana de Barcelona a partir del proper setembre, desprès de l’ esperat no del govern de l’Estat al transvasament des de la capçalera del Segre. Un subministrament d’aigua que ha de donar solucions a la crisi actual, però també aportar solucions definitives per deixar de mirar el cel. Cal eliminar els eufemismes arrelats en les posicions del 2002 contra el transvasament de l’Ebre o de les politiques basades en els no transvasaments, com el del Roine de les forces politiques que ara tenen la responsabilitat del govern a Catalunya. Sense fugir d’aquells ancoratges la capacitat de liderar nimba, les solucions definitives no arribaran i la nostra dependència del que decideixen altres incrementada. Sigui con sigui, en els temes claus, els catalans seguim dependent del que es decideixi a Madrid, o millor dit de la nostra capacitat de condicionar o no les politiques, les actuacions i les decisions que allí es prenen, i ara per ara, a menys que des de la ciutadania, fugim de la resignació i exigim amb claredat contundència i solucions, caldrà assumir que les coses no pinten bé, ja que tots els camins ens porten a Madrid, on les prioritats són unes altres i la nostra capacitat d’influència dubtosa.
Asociado al Cercle per al Coneixement, Director General Fundación per l’ESDI.
6 d’abril de 2008.
Publicat a e-noticies el 8 d’abril, fer un clic aqui per accerdir-hi a l’article
