S’estima que la taxa d’atur no es situarà per sota del 21% fins al 2020 i, per tant, crear ocupació hauria d’esdevindré l’eix conductor de totes les polítiques. 

Al llarg del passat mes de gener i principis de febrer, s’han anat coneixent les dades que concreten l’activat econòmica del 2014. El primer aspecte a destacar és que a Espanya s’ha trencat la tendència de creixement negatiu del PIB que s’arrossegava des de 2007. A la vegada que la previsió de creixement pel 2015, que ha efectuat la Unió Europea, indica que se situarà en un +2,3% i en +2,5% el 2016. Previsions de creixement que també les corrobora el Fons Monetari Internacional, si bé en percentatges una mica més baixos (2% pel 2015 i 1,8% pel 2016), uns percentatges significatius si considerem que s’estima que el creixement mundial se situarà en 3,7%.

Ara bé, aquestes previsions de creixement no van acompanyades de creació significativa de llocs de treball -un fet que genera desigualtat, exclusió i pobresa-, ja que com explica la Unió Europea (UE) la taxa d’atur seguirà per sobre del 20%, inclús el 2016 (el 2014 s’ha situat en el 24.7% de la població activa), una taxa enorme que duplica la mitjana prevista a la UE, que se situarà en el 10,9%. És el doble de l’Alemanya, que rondarà el 4,8% o la del Regne Unit del 5,4%.

Espanya té uns percentatges d’atur enormes, que en el cas dels joves sobrepassa el 50% i que posen en evidencia, per un costat, la debilitat del model productiu existent a l’Estat i per altre, la manca de polítiques actives per facilitar la creació d’empreses i la consegüent creació de llocs de treball. De fet, la necessitat de disposar de polítiques que incentivin la creació de llocs de treball bé avalada per les previsions de l’ Organització Internacional del Treball, que estima que de no haver-hi canvis substancials, la taxa d’atur no es situarà per sota del 21% fins al 2020.

Consegüentment, crear ocupació hauria d’esdevindré l’eix conductor de totes les polítiques. Cal treballar per crear llocs de treballs estables, de qualitat i capaços de suportar les turbulències econòmiques que de forma periòdica es presenten arreu.

En aquest context cal analitzar la idoneïtat i la fortalesa dels models productius. En aquesta línia, un cop constatat que els models amb forta base industrial exportadora són els que han contingut la destrucció d’ocupació i el manteniment del treball estable, cal afirmar novament que sols un model fonamentat en la indústria, amb capacitat de competir en els mercats internacionals, té les potencialitats per crear de forma significativa llocs de treball, tant de forma directa, com ser tractor d’aquells associats als serveis d’alt nivell i indirectament, mercès a la creació d’ocupació, potenciar el consum i el comerç.

Cuidar la indústria, com a palanca aportadora de treball estable i de qualitat, esdevé imprescindible. Fer-ho obliga a què l’economia productiva esdevingui de nou prioritària en les polítiques de totes les Administracions, se solucionin les problemàtiques existents, quan les àrees industrials, se simplifiquen i eliminin progressivament les traves burocràtiques existents, s’ajusti la formació ocupacional i professional a les necessitats específiques del teixit productiu de la ciutat, es potenciïn la col·laboració Universitat-Empresa, s’homologuin els preus de les telecomunicacions i energia amb els països de la UE amb els qui es competeix i es disposi de finançament suficient i en condicions escaients.

Es miri com es miri, créixer sense ocupació no és cap bona notícia, ja que un creixement sense ocupació no aporta progrés econòmic al conjunt de la ciutadania, per tant sense progrés col·lectiu el futur no sols és una quimera, és impossible.

18.02.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Via Empresa