“Hi ha base sòlida per la reindustrialització de Catalunya, només cal assumir el desafiament de generar ocupació i crear riquesa”

En els darrers mesos s’incrementen els missatges sobre la necessitat de reindustrialitzar el país, tot destacant la importància de la indústria. Malauradament, tot sovint, les declaracions sobre la necessitat de potenciar la indústria només són paraules, perquè les polítiques encaminades a la reindustrialització del país, al igual que aquelles encaminades a potenciar un teixit industrial configurat per PIMES, són inexistents.

Hom té el convenciment que molts encara no han descobert que la necessitat de disposar d’una potent base industrial resideix en una triple raó: la primera és que la indústria és clau per generar ocupació, ja sigui la de perfil d’alta preparació, o l’associada a perfils poc qualificats; la segona que la indústria és element nuclear per convertir el progrés científic i tecnològic en PIB, mercès a la seva capacitat de fabricació de productes que incorporin els seus avenços; i en tercer lloc que la indústria, amb la seva capacitat exportadora, és qui capgira la balança comercial en aquells països que no disposen de matèries primeres.

La indústria és necessària, potenciar-la és generar ocupació, discutir-ho esdevé demagògia o defensa d’interessos no transparents. Ara bé afrontar els reptes de disposar d’un teixit productiu amb un clar component industrial, no està a l’abast de tothom en un món obert, asimètric, i amb legislacions contraposades. La vertebració d’un procés de reindustrialització requereix disposar de sòlides bases on recolzar-se. Unes bases que Catalunya disposa, ja que malgrat la pèrdua de pes del sector industrial, aquesta aporta un 17% del total de l’economia i un 18,4% del total d’ocupats, les seves exportacions representen el 80% del total exportat i executa el 47% de tota la inversió en R+D+i.

Xifres que certifiquen l’afirmació del president de la fundació Gremi de Fabricants: “A Catalunya hi ha un ampli substrat industrial, configurat per petites i mitjanes empreses, capaç de tornar a ser el motor de la recuperació econòmica i la generació de llocs de treball. Sols cal facilitar el desplegament de les seves capacitats, tot considerant les peculiaritats específiques”.

Sens dubte, hi ha base sòlida per la reindustrialització de Catalunya, només cal assumir el desafiament de generar ocupació i crear riquesa. La clau resideix en prioritzar les problemàtiques, i treballar per canviar aspectes culturals que impedeixen superar les dificultats. Entre aquests aspectes culturals cal destacar que la societat està instal·lada en la cultura de la immediatesa, li costa entendre que la indústria necessita temps i terminis llargs, les escoles de negoci haurien de potenciar en els seus plans d’estudis l’economia productiva, en contrapunt a la financera que les ha caracteritzat. També cal incidir en la necessitat de sumar sinergies, des de la complementarietat, per cooperar per competir, tot assumint la massa crítica indispensable. Finalment, cal entendre, que la competitivitat requereix de la continuïtat del flux de generació i aplicació del coneixement, el que obliga a una estreta relació entre universitats, centres de recerca i empreses, esdevé imprescindible premiar, en l’avaluació del personal científic i acadèmic, els seus projectes de col·laboració directa amb el teixit productiu i no centrar-se bàsicament en les seves publicacions i ponències.

Certament són temps difícils, però entre els molts problemes que enquadren l’escenari actual el primer és l’atur, i el segon la necessitat de competir en el món global. Dos problemes que tenen la mateixa solució: fer una clara aposta pel teixit productiu i el seu funcionament simbiòtic amb els centres d’innovació i recerca. Quelcom pel que no fan falta recursos, només la voluntat de facilitar les coses, posant en el centre de tota decisió a les persones i el desplegament de les potencialitats existents en el sector industrial.

 

Antoni Garrell i Guiu

6.05.2013

Article publicat a el diari El Singular Digital