“Manca de treball ara i en el futur proper, ja que si bé les previsions preveuen la recuperació de l’ocupació, aquesta s’efectuarà a un ritme desesperadament lent, i clarament insuficient pel volum d’aturats existents”

Aquests darrers dies, el debat sobre la creació o destrucció de llocs de treball i la variació de les taxes d’atur s’ha intensificat de forma significativa. Les interpretacions són divergents, tot sovint per no enquadrar-se en el conjunt d’aspectes que les condicionen. Ara bé, el que és inqüestionable és l’enorme taxa d’atur a l’Estat espanyol (25,3% al març en front el 11,8% de l’Eurozona i el 10,5% de la UE), i que els percentatges es dupliquen entre els joves, amb bons nivells de preparació, que veuen barrats els accessos al mercat de treball. Un mercat i una societat hereva de les polítiques, que semblen llunyanes, que s’aplicaren en anys propers en els quals la moneda única, instal·lada en economies asimètriques en el marc del tractat de Maastricht, ens portà una bonança econòmica que configurà un miratge de riquesa més pròpia del nord que dels països del sud amb una climatologia envejable. Molts creient que es difuminava l’asimetria econòmica en un entorn en el que és volia oblidar que l’endeutament, que hipotecava el futur, evidenciava que mai havíem deixat de ser pobres, i que l’Estat espanyol era extremadament vulnerable pel seu model de creixement, estructura productiva i atur estructural.

Manca de treball ara i en el futur proper, ja que si bé les previsions preveuen la recuperació de l’ocupació, aquesta s’efectuarà a un ritme desesperadament lent, i clarament insuficient pel volum d’aturats existents. Aquest fet podria fer pensar que la formació no es determinar quant al futur i l’accés als llocs de treball. Una percepció falsa, que cal combatre, ja que a pesar de l’enorme atur, les dades certifiquen que els llocs de treball amb més qualificació professional segueixen creixent. Les darreres dades de l’EPA evidencien que a les empreses els llocs de treball tècnics i científics creixent en comparació al darrer trimestre de 2013. Certament les empreses van interioritzant que sols el capital humà, i especialment el talent dels joves, pot capgirar la situació actual. Cal dons, tenir cura i potenciar la formació, aprofitar el talent existent per capgirar la situació i vertebrar un model productiu robust, capaç de garantir el progres econòmic i social.

Quant al capital humà Catalunya té una bona base on recolzar-se. La producció científica ha anat creixent des de l’any 2000, aquí es genera més del 25% de la producció científica de l’Estat, i al voltant de l’1% de la mundial. Producció científica que va acompanyada d’una creixent activitat, quant a la protecció de les invencions, Catalunya amb 556 patents i 587 models d’utilitat al 2013 va liderar l’activitat de l’Estat segons l’informe del 2013 “d’evolució de la propietat intel·lectual”, publicat per de l’Oficina Espanyola de Patents i Marques. Dades a no menystenir, ja que la ciència és l’eina amb més capacitat de transformar la societat.

Ignorar el valor del capital humà i de la ciència fora perpetuar la crisis, la precarietat i la pobresa. En aquests anys, on els pressupostos de formació i els del R+D s’han vist retallats, situant-se aquests últims prop del 1,5% del total dels PGE del 2014, és bo rellegir el document escrit al 1904 pel matemàtic Henri Poincaré, “El Valor de la Ciència”, de ben segur ajudaria a aquells que tenen la capacitat de decidir l’aplicació dels recursos, a entendre la importància de la ciència i la necessitat que els centres de recerca i les empreses estrenyin complicitats per potenciar la innovació creadora de valor i treball. Un fet que exigeix que els equips de recerca no oblidin que cal dirigir també el seu treball, cap el desenvolupament i la resolució del problemes concrets que afronta el sistema productiu.

De forma objectiva la situació macroeconòmica a l’inici del segon quadrimestre d’enguany és millor que la de final del 2013, aprofitar-ho obliga a les persones a entendre que les oportunitats de futur estan estretament vinculades a la formació, i a les empreses a assumir, per un igual, que l’èxit vol esforç sacrifici i paciència, tot disposant dels recursos financers que permetin afrontar l’activitat i les adequacions tecnològiques, i què aquest sols s’assoleix, si hi ha la capacitat de competir mercès als equips que les configuren. En conseqüència, esdevé indispensable fugir dels miratges i buscar l’objectivitat en la presa de decisions, tot posant l’èmfasi en una estratègia, no pot ser altra, que doni pas al talent i la creació

Antoni Garrell i Guiu

4.05.2014

Article publicat a El Singular Digital