Aquest dimarts he assistit a la jornada industrial de primavera que anualment organitza la Fundació per la Indústria. El tema central era la indústria 4.0, indústria que és, bàsicament, la combinació simbiòtica dels mètodes de producció tradicionals amb les tecnologies de la informació i la comunicació, un fet que permet el ràpid procés i transmissió de dades. Aquest tipus de fabricació possibilita una producció més ràpida, automàtica i flexible, tot assumint que actualment no es tracta de vendre el que fabriquem sinó de produir tot allò que els clients o potencials clients necessiten o demanden.

Les diverses taules rodones i conferències han explicitat i evidenciat que la indústria 4.0 pot tenir enormes impactes positius quant a la creació d’ocupació i increment del PIB, especialment en països amb una sòlida base i tradició industrial. Aquest és el cas de Catalunya, com es dedueix en analitzar la progressiva repatriació de fàbriques que s’havien deslocalitzat a l’Àsia Pacífic cap a Alemanya, Suïssa o Àustria.

La forta component industrial catalana hauria de permetre assumir el repte d’aprofitar les oportunitats de la indústria 4.0 i augmentar l’ocupació, aquest és un objectiu indefugible. Tal com explica la primera onada 2016 del baròmetre del CEO, la manca de treball és considerat per un 55,7% dels catalans com el principal problema que té Catalunya, per davant de la insatisfacció amb la política (41,4%) i les relacions Catalunya-Espanya (27,5%). Ara bé, per gaudir de les oportunitats que aporta la quarta revolució industrial, una realitat creixent en altres països, són imprescindibles canvis estructurals encaminats a valorar la ciència i potenciar l’emprenedoria, facilitar la transferència de tecnologia, incentivar la cooperació transversal, desplegar plenament les xarxes telemàtiques (tenim especial cura de l’última milla), digitalitzar les empreses i el país potenciant la formació i les inversions tecnològiques, … i aprofitar les potencialitats de tot el territori amb criteris de reequilibri territorial.

Posar solució a l’atur, disminuir la precarietat i encarar l’irrenunciable progrés social s’albira possible en el nou escenari que aporta aquesta nova revolució industrial, la quarta. Però per assolir-ho, esdevenen imprescindibles polítiques i actuacions decidides, no sols tímides intervencions que semblen més encaminades a justificar que es fa quelcom que amb voluntat decidida a transformar el sistema productiu. Sembla que no hem entès que és hora de no perdre el temps i no perdre l’estela dels capdavanters.

Seria faltar a la veritat negar que Catalunya ha posat bases i endegades actuacions per afrontar els nous reptes quant a manufactura avançada. Entre elles, destaca l’anella Industrial 4.0, plataforma digital col·laborativa entre empreses i agents per connectar les TIC amb la Indústria, una plataforma impulsada per la Generalitat de Catalunya, Eurecat i i2CAT. Una bona iniciativa per avançar cap a una indústria digitalitzada i interconnectada, requisits indispensables per la indústria 4.0 que requereix compartir informació, projectes, recursos de processament de dades i innovar acceleradament per crear productes d’alt valor en sectors clau quant a futur. Ara bé, els recursos que sí que es destinaran entre 2015 i 2016 són clarament insuficients si considerem les actuacions dels països capdavanters en aquesta nova revolució industrial: Alemanya des de la perspectiva manufacturera, i EUA des de la digital.

Una xifra insuficient, ja que la nova revolució industrial obliga a millorar la productivitat i la competitivitat de les empreses tot possibilitant, com ha quedat palès al llarg de la jornada organitzada per la fundació, “un increment del benestar de les persones si considerem la potencialitat de les TIC i la distribució de la Indústria en tot el territori amb criteris de reequilibri territorial un fet que permet, a la vegada, una millor conciliació de la vida professional i familiar, augmentar la renta disponible dels treballadors, preservar el medi ambient i en conseqüència un desenvolupament sostenible”. Aspectes que posen en evidència l’insuficient desplegament de les comunicacions d’alta velocitat al llarg del territori i en especial, als polígons industrials.

No perdre l’estela dels capdavanters exigeix que els centres d’R+D+i, les empreses i els Governs assumeixin actuacions per enfortit tots els processos associats a la indústria 4.0, posant èmfasis en les pimes, en la línia que està desenvolupant Alemanya, on la quarta revolució industrial ha estat assumida en plenitud entenent que “qualsevol procés industrial que impliqui màquines es pot optimitzar amb la indústria 4.0, inclosos els sectors tradicionals”. En aquesta línia una reconeguda consultoria internacional va explicar fa uns mesos que en el 2020, el 80% de les empreses alemanyes hauran digitalitzat la seva cadena de valor, amb independència del sector i que la indústria alemanya invertirà 40.000 milions d’euros cada any per impulsar la indústria 4.0.

Hom té la impressió que els problemes s’acumulen, que la complexitat creix i que oportunitats s’esvaeixen mentre les decisions en l’Administració es paralitzen, condicionada per uns períodes electorals que s’eternitzen. Sigui certa o no la impressió, la realitat és que les oportunitats no esperen i qui arriba primer, té avantatges. És doncs l’hora de foragitar excuses i cadascun de nosaltres assumir amb determinació els reptes que es dibuixen a l’horitzó, uns reptes al nostre abast si despleguem aquella empenta que caracteritzà els nostres avantpassats, aquells que sense recursos naturals ni matèries primeres van saber entomar els desafiaments de totes i cadascuna de les revolucions industrials i, bon recordar-ho, van fer de Catalunyea un país referent quant a progrés econòmic i social.