“Catalunya té un nou president i s’obra un nou període. Un moment per mirar endavant, però també enrere, a fi de reconèixer que ha estat possible mercès a la decisió del president Mas d’apartar-se”
Avui el Parlament ha escollit a Carles Puigdemont com a 130è President de Catalunya, en una sessió d’investidura en què ha quedat palès la voluntat, segons el nou president en un marc de negociació, de culminar el procés tot dissenyant i posant a punt les estructures d’Estat.
Amb el nomenament del nou president es tanca un període de tres mesos en què s’han fet, i es faran, moltes lectures sobre vencedors i vençuts. Un fet lògic atès que vivim en una societat farcida de tertúlies que necessiten omplir minuts de debat, al meu entendre uns debats que tindran visions interessades; ja que cal acceptar que per assolir el resultat tothom ha cedit, que el guanyador real ha estat la ciutadania i el país. Els enormes problemes que afronta Catalunya requeria, sense més dilació, un govern que governi. Ara s’obra un nou període en què no sabem mot bé que ens depararà, atès les diferències ideològiques i de model d’Estat que s’apleguen en els 62 més 10 diputats que donen suport al procés. El futur l’anirem descobrint en els propers mesos però, sens lloc a dubte, comencem un període en què el procés està viu i esperonat per les il·lusions de gairebé la meitat dels catalans, a pesar del no sistemàtic de la gran majoria de les forces polítiques estatals.
Un període en què no es pot menystenir en primer lloc la capacitat de l’Estat espanyol, ni donar per pressuposat la seva inacció, sobre les actuacions del Parlament i el govern de Catalunya pel fet d’estar en funcions. De fet l’acord que ha permès anomenar el President Puigdemont pot canviar les prioritats i els tempus del PP, PSOE, Ciutadans, Podemos,… quant a configurar el govern de l’Estat o anar a unes, ara més que improbables, eleccions al proper mes de maig. Ara aquestes forces estan ja en temps de descompte i alguns dels líders de les mateixes han passat a ser part del problema en lloc de la solució. En segon lloc cal també considerar la manca de suport de la Unió Europea a la voluntat explicitada per gairebé el 50% dels catalans en les eleccions plebiscitàries del 27S, un percentatge insuficient. Dos aspectes que cal considerar i actuar en conseqüència per poder capgirar-los, sabedors que l’acceleració el procés i el seu resultat, depèn no sols de la voluntat dels catalans sinó també dels recolzaments exteriors. Uns recolzaments imprescindibles per incentivar la negociació, ja que sense negociacions i acords tot esdevindrà molt més complex.
Catalunya té un nou president i s’obra un nou període. Un moment per mirar endavant, però també enrere, a fi de reconèixer que ha estat possible mercès a la decisió del president Mas d’apartar-se. Una decisió que pot ajudar a avançar en la requerida restauració de la confiança de la ciutadania cap els polítics, al demostrar que en moments excepcionals esdevenen imprescindibles decisions excepcionals.
10.01.2016
Antoni Garrell i Guiu
Article publicat a El Món
