Fa uns dies un jove del meu poble de naixement, en Enric Mercadé ,  em va fer prestar atenció en el fet que a Catalunya més dels 50% dels polígons industrials i la major part del territori català no té internet de banda ampla. Una realitat que és fruit del incompliment d’acords, alguns ells contractuals, per capgirar la situació. Aquets fet, es prou conegut per a tots aquelles que tenim un doble convenciment. El primer que sols amb la potenciació de la industria en el marc de la IV revolució industrial es pot assegurar treball de qualitat, estable i ben retribuït, En segon lloc que esdevé imprescindible aprofitar l’onada reindustrialitzadora per avançar em el reequilibri territorial, un fet que a més de generar  progres econòmic i social arreu, mercès a moure productes, i prestar serveis a distancia, enlloc de moure persones, permet també millorar la qualitat de vida i avançar en la conciliació de la vida professional i familiar. Avui en dia aquells zones sense fibra òptica, internet d’alta velocitat bidireccional, queden excloses de les potencialitats associades a les oportunitats arrelades en la computació en el núvol, en la telepresència i teletreball, en  la innovació oberta i cooperativa, …, tot tancat les portes al coneixement i a l’atracció de talent.

Sembla dons increïble el silenci de moltes organitzacions enfront aquets fet i, a la vegada, la manca de compromís de les administracions per posar fi a aquesta greu situació que exclou a grans parts del nostre territori i, en conseqüència, als ciutadans que allí hi resideixin.

El que és evident es que esdevé imprescindible impulsar un nou model de desenvolupament que aprofiti les oportunitats de les TICs i a la vegada consideri la totalitat del territori per assolir un model més inclusiu i a la vegada, més sostenible a nivell econòmic i respectuós amb el medi ambient. Un model que redueixi significativament l’impacte i els desequilibris generats pel consum humà i les megaciutats, considerant la capacitat ecològica del planeta de regenerar els seus recursos (petjada ecològica), sense oblidar que els recursos són finits.

Requerim un model de desenvolupament altament competitiu, difús al llarg del territori, inclusiu i adaptatiu, un model que hauria d’esdevenir quelcom prioritària alineat amb l’agenda 2030. És precisament en aquets context on no disposar de internet d’alta velocitat arreu del país i de fibra òptica en els polígons industrials, és posar fre al progrés socials matant a la vegada el nostre planeta i el futur de les properes generacions.

 

Antoni Garrell i Guiu 

18 de desembre de 2018

 

Publicat a naciodigital   https://www.naciodigital.cat/sabadell/opinio/18815/internet/sostenibilitat/territori