Darrerament hom té la sensació que vivim en una societat enfrontada, on les coses són blanc o negre i la llarga gamma de grisos s’ha difós. Sembla que es fa omnipresent la vella societat regida per la dualitat ciències i lletres, o més acuradament ciències i humanitats, que configurava dues cultures sovint enfrontades per la diferencia de perspectives en l’anàlisi i les prioritats aplicades al mateix. Crec que una gran part dels problemes actuals, motivats en primer lloc en no saber posar-se en la posició dels altres i entomar un diàleg obert sense limitacions apriorístiques i, en segon lloc, per actituds arrelades en una divisió maniquea de la cultura, ciències o lletres, que impregna el tarannà de  moltes persones y que. Malauradament, encara està latent en els sistemes educatius de molts països.

Discriminar entre ciències i lletres, és creure que la física o les matemàtiques són sols números, formules i conceptes abstractes a l’abast d’un tipus predeterminat de persones i, per altre costat, les lletres estan reservades a persones desconnectades de  la realitat i que viure immerses en la virtualitat de la literatura, la sociologia o la Filosofia. De fet, aqueta dualitat condiciona moltes actituds que no ajuden al progrés col·lectiu i que s’arrelen en els problemes associats a uns codis de llenguatge divergents entre els humanistes i els tecnocientífics. Un problema que no es nou i ja analitzat, o més aviat denunciat, en el llibre “Les Dues Cultures”, que el físic Charles Percy Snow publicà al 1959, en ell analitzà el problema de la incomunicació entre els humanistes i els científics o tecnòlegs.

Seixanta anys després del llibre de Snow la societat afronta uns canvis estructurals enormes, es constata al observar com han canviat la forma de produir, relacionar-nos, aprendre o comunicar-nos. Estem a l’albada d’una nova era que s’imposa acceleradament mentre una part de la societat actua com si sols ens trobéssim al mig d’una tempesta passatgera. Una visió errònia, que no aguanta cap anàlisi rigorós quant a futur, sols respon a actituds encaminades a mantenir l’estatus quo de certs sectors o col·lectius. Quant abans entenguem els requisits d’aquesta nova, era abans podrem entomar els grans desafiaments i construir un futur millor.

Consegüentment, es requereix de persones amb capacitat de discernir en l’oceà d’informacions i prendre decisions amb immediatesa, tot considerant la necessitat d’assegurar el progrés social sense exclusions. Professionals que interioritzin els reptes i les oportunitats de la globalització, dels avenços tecnològics, de la intel·ligència artificial, dels nous models productius en xarxa i la telepresència, de la multiculturalitat i la sostenibilitat. Tot un conjunt de fets que obren finestres d’oportunitats a societats avançades amb bons sistemes formatius i compromeses amb les persones.

Ara la tesi del físic Charles Percy Snow, la imprescindible col·laboració entre el mon de les ciències i el de les lletres, emergeix amb força per poder resoldre eficaç i eficientment els problemes existents i els que s’albiren en l’esdevenidor. Una col·laboració simbiòtica articulada en persones que han trencat la barrera construïda entre ciències i lletres . Professionals capaces d’entendre i impulsar la tecnoera que s’està configurant dia a dia, tot enquadrant les seves actuacions en que cal socialitzar els beneficis de la tecnologia, que els treballadors no són despeses que s’han de reduir, i que generar pobresa i exclusió es inhumà i generador de confrontació.

La clau, al meu entendre, esdevé en recuperar la “cultura humanista” però no en el sentit clàssic que comportava conèixer i entendre abastament les aportacions de filòsofs, antropòlegs i artistes. Avui, la cultura humanista comporta també conèixer les aportacions científiques i tecnològiques que permeten entendre les eines i els perquès de les forces que estant impulsant el nou món.  En la nova era que iniciem, esdevé imprescindible formar, esdevenir, persones humanistes conjugant una trilogia de coneixements, aquells que configuren el pensament (filosofia, literatura, historia, ètica…); els que permeten entendre la societat (antropologia, sociologia, estadística, prospectiva,…) i, en tercer lloc, el conjunt de coneixements que capaciten emprar, de forma eficient, les eines que impulsen els gran canvis (algorísmica, tecnologia e I.A., anàlisi de dades, programació, matemàtiques,…).

És l’hora de trencar les barreres culturals erròniament construïdes en el passat. Per fer-ho, esdevé imprescindible no obligar als joves de 14 anys a decidir entre ciències i lletres, una dualitat que avui és inexistent i, a la vegada, articular nous estudis universitaris híbrids, és a dir, que integrin simbiòticament la triada de coneixement que abans feia referència. Un  tasca no senzilla però indefugible la qual exigeix desaprendre per poder aprendre tot superant les velles idees de l’era analògica.

 

Antoni Garrell

25/11/2018

 

Publicat a nacio digital sabadell