La situació obliga a grans canvis. A desterrar la frivolitat i la manca de rigor que ha caracteritzat a una part dels dirigents ancorats amb el crèdit fàcil, l’endeutament excessiu i l’enriquiment rapit amb operacions sovint especulatives.
Estem transitant per una època de la història on malauradament sembla que el demà pot ser encara pitjor que l’ahir. Un període on, al igual que en èpoques de guerra, la irracionalitat sembla estigui guanyant al seny que hauria de caracteritzar als humans. Les darreres previsions de la Comissió Europea sobre l’economia espanyola alimenten encara més aquesta impressió. Les informacions aportades per la Comissió expliquen que el deute públic seguirà creixent amb uns tipus d’interès allunyats dels que són requerits; i que el PIB no creixerà fins el 2014 (+0,8%) ja que al 2013 caurà un 1,4%. Conseqüentment no es crearà ocupació, i s’incrementaran les dificultats de les famílies i debilitaran els mercats interiors. Un fet que obligarà a què les empreses incrementin els seus esforços per competir a nivell global, especialment fora de la zona euro ja que aquesta seguirà en recessió. Afortunadament hi ha raons per la confiança, ja que el bon nivell de moltes de les nostres empreses permet aquesta competència, així es certifica amb els increments del 2012, i les previsions de la pròpia Comissió pel 2013 (+4,2%) i pel 2014 ( +5,7%).
Les previsions de Comissió Europea ens haurien de fer entendre a tots, i molts especialment als qui tenen més capacitat per fer capgirar les coses, que a l’Estat espanyol en els propers 2 anys, a menys que es canviïn les polítiques, -quelcom imprescindible-, es seguirà sense crear ocupació.
Esdevé doncs imprescindible deixar de retallar i posar en marxa actuacions reals de reactivació econòmica, tenint especial cura en fomentar l’emprenedoria; la interrelació entre universitat i empresa; i treballar activament per la reindustrialització del país tot considerant, per un igual, els processos relocalitzadors, i l’alt nivell tècnic i científics dels centres de recerca i desenvolupament de casa nostra.
La situació obliga a grans canvis. A desterrar la frivolitat i la manca de rigor que ha caracteritzat a una part dels dirigents ancorats amb el crèdit fàcil, l’endeutament excessiu i l’enriquiment rapit amb operacions sovint especulatives. En els moments actuals, plens de sacrificis per gran part de la població, els ciutadans, amb menys por que en altres èpoques, volen més transparència, molt més rigor en la gestió i honestedat en les actuacions, i rapidesa en la presa de decisions per evitar que la defensa els interessos d’uns col·lectius, malversi el present i hipotequi el futur de la immensa majoria dels ciutadans que volen traçar en llibertat i progres el seu futur.
Són èpoques en què esdevé imprescindible aconseguir la màxima complicitat entre tots, ja que en cas contrari creixent les dificultats, la crispació i la conflictivitat, i s’esvaeixen les sinèrgies imprescindibles. Malauradament aquests fets sembla que no volen ser assumits per una part dels qui tenen més capacitat de capgirar les coses.
En aquests moments, més enllà de la crisi econòmica que porta la misèria a milions de persones, estem submergits en un trencament de la confiança entre les institucions i la ciutadania. Aquest és un fet omnipresent. Les darreres manifestacions del passat 23 de febrer en són un clar exponent. Certament per recuperar l’activitat econòmica són imprescindibles recursos, talent i voluntat d’assumir risc en un marc on el crèdit sigui possible i és faciliti l’emprenedoria. No obstant aquestes condicions necessàries no són suficients, ja que és imprescindibles restablir la confiança amb aquells que governen el destí col·lectiu i administren els recursos públics. La manca d’aquesta confiança impossibilita sumar voluntats i desplegar el potencial arrelat en el talen humà.
Recuperar la confiança i sumar la força col·lectiva per capgirar la situació, sembla impossible ja que quasi cada dia ens despertem amb noves notícies sobre fraus i corrupcions d’alguns polítics, que esquitxen a tots les partits i tenyeixen de sospita a la classe política en general, bàsicament pel fet que, addicionalment a la lentitud de la justícia, els màxims responsables dels partits o organitzacions afectades, enlloc de prendre mesures amb rapidesa opten per la política del “tu també, o tu més”
Si volem posar fi, i hem de voler-ho, a aquesta espiral destructiva de la convivència i que frena la requerida recuperació econòmica, és imprescindible posar fi als debats sobre espionatges, corrupcions i actituds prepotents. Fer-ho obliga a exigir que la justícia actuï amb rapidesa i fermesa, a no ajornar ni un dia més la regeneració de les institucions del país, a donar pas a noves persones tot apartat a aquelles sobre les qui hi ha dubtes raonats sobre la seva honorabilitat i capacitat, i a efectuar tots els canvis legislatius requerits. Cal fer-ho actuant sabedors que avui en dia no es el gran qui es menja el petit, és el rapit qui es menja al lent i que en democràcia és irrenunciable assolir el progres col·lectiu, en un marc de transparència i rendició de comptes.
Antoni Garrell i Guiu
24 de febrer de 2012
Publicat a elsingulardigital.cat
