Version en castellano del articulo en PDF, exigirlo-esta-en-nuestras-manos.pdf
Al finalitzar la primera quinzena d’agost coneguérem que el PIB alemany i el francès havien pujat un 0,3% el segon trimestre, en contrapunt l’economia espanyola seguia caient, si bé amb menys intensitat que els trimestres anteriors, ho va fer un 1%, encadenant 12 mesos de creixement negatiu. La variació interanual del PIB s’ha situat en un -4,1%. Unes dades més dolentes a les previsions realitzades pel Banc d’Espanya que estimà una caiguda interanual del 4% i un descens intertrimestral del 0,9%.
Unes xifres que cal contextualitzar-les en el marc de l’evolució econòmica de la Unió Europea, i les previsions recents del FMI que ha increment en un punt el decreixement del PIB espanyol, situant-lo en el 4%, enfront a la previsió d’un -3% de l’abril passat, conseqüentment, en les politiques que regeixen l’activitat econòmica i les adoptades per superar la crisis, assumint que mentre liderem les tasses de desocupats, que impedeix el consum familiar, i no s’incrementin la competitivitat dels nostres productes en els mercats internacionals, tindrem serioses dificultats per reprendre la senda del creixement vigorós. En aquesta línia no es pot oblidar que Alemanya i França tenen una alta competitivitat i han controlat amb encert tant la destrucció de llocs de treball com la d’empreses.
No podem caure en l’error de creure que els èxits dels altres són garantia de la nostra propera fortalesa, ni que anem bé per la reducció de la caiguda del PIB, aquest era un fet anunciat per tots els analistes econòmics, que indiquen que el proper any sortírem de la recessió, si bé els creixements seran baixos i no generaran increments d’ocupació; és a dir, que l’atur creixerà atansant-se al 20%, o el que és el mateix prop de 4,5 milions de persones sense feina, una xifra esgarrifosa que ens ha fer dir prou.
Ara que com indica el Banc Europeu sembla que “la recessió global ha tocat fons”, que més hem d’esperar per a què el nostre país agafi la senda de la recuperació real?. És que no és suficient els milions d’aturats o els milers d’empreses asfixiades financerament que generaran més desocupació?. Analitzar els resultats positius dels altres, saben les diferencies de partida, ens hauria de portar a saber el que hem fet malament i el que hem de fer. És l’hora de deixar la demagògia, de pensar que l’endeutament de l’Estat no te límit, que la reactivació aliena ens portarà a altes cotes de progrés, que tot tornarà a ser igual i que podrem recuperar la creació de riquesa, basant-nos en el consum intern permès per l’endeutament exterior.
És segur que sortirem de la recessió i que tornarem a créixer, però el que cal és fer-ho amb rapidesa i amb un model productiu més robust i no tan feble quant a destrucció de llocs de treball, amb concordança amb les exigències de l’economia del coneixement i amb un capital humà més potent, amb noves bases per una industria exportadora, amb més presencia exterior i amb menys dèficit comercial.
Cal reclamar insistentment, que s’endegui el diàleg entre patronal i sindicats, que es deixin els maximalisme de costat i es conformi un entorn favorable; que s’acceptin i s’endeguin les reformes estructurals requerides, que s’assumeixi que ajudar a les empreses, amb capacitat d’innovació i d’exportació, a mantenir llocs de treball, és la garantia de que la recuperació serà més rapida al aprofitar les oportunitats dels mercats més dinàmics.
Mentre posem en marxa les reformes estructurals requerides, i es recupera el diàleg social amb voluntat d’arribar acords, tenim que imitar als qui funcionen, cal considerar que governs com el alemany, el francès, o el belga han ajudat a que les empreses amb menys demanda redueixin la jornada i el salari dels seus treballadors, compensant la pèrdua salarial amb complements de l’administració, un fet que no sols evita increments de l’atur, sinó que permet l’activitat de les empreses quan els mercats es reactiven, unes ajudes no simbòliques ja que sols a Alemanya més d’un milió de persones estaven en aquesta situació, també amb politiques sectorials quant a impostos, en definitiva en fer possible el manteniment de l’ocupació i la preservació del teixit empresarial sotmès no sols a la disminució de la demanda, sinó a la privació dels crèdits requerits per la seva operativitat.
Es pot ajudar de forma efectiva al manteniment de l’activitat i també potenciar el capital humà. No oblidem que en el 2008 l’Estat espanyol amb un 14,5% d’ocupacions de baixa qualificació encapçalava la llista de la U.E-15, Alemanya i França no arribaven al 10%. Potenciar el capital humà és una signatura pendent de superar.
Sabem que no hem fet be les coses, tots en som responsables, però podem i tenim que fer-ho be, sabedors que sense les reformes estructurals serioses, sense assumir que empresaris i treballadors estem al mateix constat de la trinxera, sense una regulació laboral que permeti –garantint els drets dels treballadors- l’agilitat adaptativa als cicles econòmics, i sense un govern que assumeixi la realitat i s’atreveixi a canviar el que es diu en privat, sortirem de la crisi tard i amb unes diferencies socials enormes entre els qui treballen i els qui no, amb expectatives de futur limitades arrel del posicionament dels altres, i una escletxa social significativa. Això no es pot permetre, ja que el futur és per a tots i no sols per a uns. Una tasca complexa però requerida. La pregunta és si el govern assumirà el lideratge, exigir-lo, la nostra obligació.
Antoni Garrell i Guiu
16 d’agost de 2009
Publicat a e-noticies. Un clic aqui per accedir-hi
