“L’exercici del dret democràtic per escollir els 751 eurodiputats del Parlament Europeu, que representen als 28 països que configuren la Unió, ja és història.”

Les conseqüències associades, al que avançava l’eurobaròmetre del 2013, indicant que el 55% dels europeus desconfien de la UE, s’han fet realitat. Un significatiu nombre dels escons seran ocupats per diputats pertanyents a forces polítiques que són obertament no partidàries de la Unió Europea, o que veuen la Unió com la responsable de tots els mals. Euroescèptics, populistes o partits d’extrema dreta s’han imposat al Regne Unit, França i Dinamarca, i han crescut en diversos països. La vella Europa, la de les divisions, aquella que va convertir dues guerres europees en guerres mundials, ha recuperat força i pot aplegar aproximadament un 13% dels diputats. Un percentatge important però que creix, fins arribar al 30%, si es consideren aquells diputats pertanyents a forces polítiques que expressen obertament el descontentament cap a les polítiques que s’han aplicat, o imposat, des de Brussel·les.

Les eleccions ens deixen una Unió amb dificultats de governança. Mentre que a diversos Estats sembla que els costa entendre que els Estats europeus per separat no tenen capacitat ni força, en un món on 7 països emergents (Xinà, Indià, Brasil, Rússia, Mèxic, Indonesia i Turquia) estan en vies de superar la dimensió del G-7. Unes eleccions que anticipen el disseny polític en molts països europeus i, en especial, centrant-nos en l’Estat espanyol, en les properes eleccions municipals i generals.

Les eleccions Europees s’han desenvolupat en el si d’un profund descontentament de la ciutadania. Un descontentament arrelat en l’incapacitat de Brussel•les d’imposar-se al poder dels mercats, a redefinir els esforços fiscals i la tributació de capitals internacionals, i la manca d’atenció cap el creixement de la precarietat i el sofriment de les famílies. Si bé les anteriors afirmacions expliquen en gran part el resultat, no es pot oblidar l’incapacitat manifesta del partits polítics en no saber llegir anticipadament els desitjos i motivacions dels ciutadans. Ciutadans europeus que volen que es posin les persones en el vell mig de tota actuació política, i que els partits es renovin, tot fugint de les seves esferes de privilegis i aproximant-se a les persones de forma continuada, i no sols quant s’acosten eleccions.

Tot acceptant que les polítiques obligades des de Brussel·les han obligat a retallades i sacrificis, també caldria acceptar el conjunt d’aspectes positius que ha comportat per molts països que, mercès als fons europeus i l’obertura dels Mercats, assoleixin el camí del creixement, i a la vegada la requerida estabilitat. Cal acceptar que Europa és clau en un món multipolar i que es desplaça de l’Atlàntic cap al Pacífic. Esdevé indispensable redefinir l’actuació pública de la Unió. Fer-ho és, en gran part, responsabilitat de populars, social demòcrates, i liberals; els 3 grans grups que, en major o menor mesura, les han aplicat. Apel·lar a la seva responsabilitat, i exigir que actuïn en conseqüència, sense errar en el diagnosi, esdevé un imperatiu.

Un anàlisi rigorós a nivell Europeu, però que també cal que s’efectuï a nivell local, ja que en un gran percentatge les eleccions Europees estan molt matisades per la situació interna dels diversos països. En aquesta línia, i centrant-nos en Catalunya, cal entendre que l’increment de la participació, ha estat originada, en gran part, per la mobilització dels ciutadans que volen exercir el dret a decidir. Una mobilització asimètrica ja que no ha passat el mateix amb el vot unionista, atès el nivell de participació. Unes dades que ens fan pensar en què el resultat de la consulta del 9 de novembre, si s’acaba fent, és encara incert. Com també és incerta la governança futura de l’Estat si es considera que el PP i el PSOE han perdut més de 5 milions de vots, i que la suma dels dos no arriba al 50%.

Un nou paisatge polític, ben diferent al precedent, s’ha dibuixat a Europa, i també en el si dels Estats. Assumir-ho, i actuar en conseqüència, esdevé urgent i indispensable; tot acceptant que Europa és la solució i no el problema, sempre que tinguem en ment els reptes que proposa la globalització en què estem immersos.

Antoni Garrell i Guiu

26.05.2014

Article publicat a El Vapor de Sabadell