“Les eleccions del 27S ja són història i no hi ha dubtes que van ser el referèndum que no ens van permetre fer, el qual, més aviat que tard, caldrà realitzar, no en va gairebé un 48% dels vots van manifestar la seva voluntat inequívoca de construir un nou Estat en el concert mundial”. 

Unes eleccions que des de el primer instant de conèixer els resultats varen certificar, amb la victòria de “Junts pel Si” en 912 municipis (96% del total), la transversalitat territorial, generacional i cultural del SI a la independència i també que algunes forces polítiques volen seguir ignorant la realitat catalana; que l’escenari resultant és molt complex, sense que s’albiri qui serà president; que el ‘si’ a la independència no ha tocat sostre o que l’espectacular creixement de Ciutadans no és directament extrapolable a tot l’Estat, atès el component plebiscitari de les eleccions.

Malauradament passats set dies els avenços coneguts han estat pocs, atès que hi ha tot un conjunt d’incògnites que segueixen sense resposta o d’escenari de solució, arran de l’anàlisi, debat o càbales internes dels partits. Per un costat, segueixen en peu el conjunt de problemes associats a configurar govern i al fet que el candidat a la presidència, que vol Junts pel Si està vetat per les CUP, tal com ho ha reiterat en debats públics. Vetar el candidat designat per la força majoritària és ignorar la voluntat expressada en les urnes, atès que desplaçar-lo fora no atendre la decisió dels ciutadans i apartar qui ha estat clau per poder efectuar les eleccions plebiscitàries, sense oblidar que aquets fet pot forçar noves eleccions el proper mes de març. Per altre costat, l’alentiment està malversant l’oportunitat d’aprofitar la notorietat assolida en el desenvolupament del 27S. Sembla que s’ignori que disposar de l’atenció mundial és extremadament difícil, però a la vegada que les oportunitats són efímeres i fugisseres.

Ara ja hauríem d’estar aprofitant l’atenció mediàtica assolida. El president Mas, persona que el món veu com a guanyador de les eleccions plebiscitàries que va convocar, hauria d’estar explicat a la comunitat internacional que hi ha un mandat inequívoc, no per fer una DUI, però si per avançar decididament en el procés. Unes explicacions adreçades arreu, però cuidant en especial les grans capitals mundials i els grans medis de comunicació d’impacte global. Explicacions clares, intel·ligibles i coherents, sustentades en una majoria parlamentaria i a la vegada en el fet que el els vots per la independència no han tocat sostre atès que els vots, quan a la seva composició referendaria, evidencien que un 47,74% dels votants van manifestar un suport clar a la independència, el 39,17% un no inqüestionable a la mateixa i 11,45% no es van pronunciar, tot reclamant que es convoqui un referèndum convocat d’acord amb el Govern espanyol.

Han passat suficients dies, perquè les declaracions de victòria o d’objectius assolits d’uns i altres donin pas a la reflexió als acords que portin a assumir amb rapidesa el govern del país, tenint clar que no es pot perdre la finestra d’oportunitat, que s’ha obert. Unes actuacions enquadrades en un context en el que, més allà de l’omnipresent esfera política, existeix la vida real, la dels emprenedors, la dels empresaris que generen llocs de treball, la dels centenars de milers d’aturats, la de moltes famílies que constaten, dia rere dia, que viure és sols una lluita per sobreviure i que l’esdevenidor pot no ser millor que el passat o el present. També la dels joves que no poden desenvolupar el seu talent, la de les asimetries asfixiants, la d’aquells que es veuen obligats a emigrar, fugint de la barbàrie de la guerra, la mort, la fam o la pobresa…. Una situació complexa que hauria d’estar omnipresent en tots els anàlisi, foragitant el tactisme per assolir quotes de poder i que cal enquadrar-la en que vivíem en un món, en el que la interdependència global genera espirals de creixement, però també períodes de desacceleració i crisi, en els que l’activitat s’estanca i la desigualtat, l’atur i la pobresa creixent.

Ara el món està en un d’aquest períodes d’estancament i retrocés emmarcats per la disminució dels creixement de Xina, la debilitat del creixement de la Unió europea, que arrossega els problemes de la crisi del 2008; també per la caiguda dels preu de les matèries primeres, que comporta menys recursos en els països productors, la disminució del comerç internacional i l’augment del deute en diversos a països. Un conjunt de fets que generen un escenari incert, al que cal donar resposta sense dilacions. Una resposta que obliga a cada país, Catalunya no és una excepció, a disposar de governs que assumeixin la necessitat de governar amb capacitat de presa de decisions i acció global, però també d’entomar polítiques econòmiques encaminades a anticipar-se a les problemàtiques, que poden sorgir en aquets nou escenari.

Governar esdevé imprescindible, ignorar el que passa arreu és posar traves a identificar solucions i endegar polítiques i actuacions per foragitar riscos i aprofitar oportunitats. Aquest és un fet inqüestionable i que els agents polítics, socials i empresarial catalans tenen que assumir, tot recordant que avui no és el gran qui es menja el petit, sinó el ràpid qui supera al lent. Millor no oblidar-ho i anar per feina.

01.10.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Elmon