“L’important increment de les exportacions resideix en gran part en les grans empreses multinacionals.La clau per competir a llarg termini resideix en saber veure el que els altres no veuen.”

No hi ha cap dubte que les empreses espanyoles, i especialment les catalanes, han afrontat amb èxit el repte de l’exportació. La necessitat convertida en virtut ha portat a les empreses a obrir-se a nous mercats. Han preparat la maleta i, amb més il·lusió que convicció, han mostrat els seus productes a tots aquells que han pogut arribar. El resultat és ben conegut, en els primers 8 mesos del 2013 les exportacions espanyoles han crescut un 6,6% respecte a el mateix període de 2012, assolint la xifra record de 155.798 milions d’euros. Un creixement interanual encara més significatiu si es contextualitza en el conjunt de la Unió Europea, on les exportacions han crescut sols un 0,7%; o a l’eurozona que varen créixer un 0,6%.

És cert que l’important increment de les exportacions resideix en gran part en les grans empreses multinacionals, ho explica l’ICEX, en indicar que si bé són quasi 100 mil les empreses responsables de la xifra record de les exportacions, gairebé el 50% del total és executat per poc més de 200 empreses, un 0,2% del total. Una xifrà però que no poc amagar la tasca efectuada per les PIMES, mercès a una millor accessibilitat als països emergents, i l’increment de la seva competitivitat, originada per la baixada dels costos fruit de la devaluació interna.

Ara bé, essent cert el paper de les PIMES, també ho és que aquestes han sortit a vendre el que abans venien a l’Estat. En la seva incursió en els mercats globals, la competència s’ha fonamentat bàsicament en el cost, una estratègia que té data de caducitat. És per aquests motius que les empreses han iniciat processos encaminats a incorporar, en la seva cartera de productes, elements que els hi permetin competir per valor; actuacions que malauradament es desenvolupen sense polítiques de recolzament i sense la requerida atenció per part d’aquells que tenen la responsabilitat de facilitar i esperonar els processos d’innovació. És en l’anterior context, en el que el passat mes de setembre, un company dels estudis d’enginyeria em va demanar que l’ajudés en un procés d’innovació en producte, que la seva empresa havia iniciat. L’objectiu del procés no era altre que consolidar la seva incipient presència en els mercats europeus, competint en valor en lloc de preu. Lògicament vaig acceptar la seva sol·licitud, entre d’altres raons, perquè el procés per innovar en producte havia estat concebut en règim obert (open innovation), un fet nou per les empreses petites i mitjanes catalanes, i que no es pot minimitzar ni menystenir.

La selecció de propostes que es van rebre complien els requisits formals. Definien amb claredat què es volia fer, i les raons per les quals era requerit fer-ho. En segon lloc, concretaven a qui anava adreçat, i quines eren les limitacions d’entorn existents. A partir d’aquests dos aspectes anteriors, les 3 propostes rebudes explicaven detalladament la seva solució; és a dir, les característiques del producte que proposaven fabricar i distribuir en els mercats europeus. També explicaven les característiques socio-econòmiques dels potencials clients, tot detallant les seves ubicacions i volums. En tercer lloc, les memòries presentades explicaven els potencials riscos i com afrontar-los i gestionar-los; en quart lloc, efectuava una anàlisi de la competència, les iniciatives o productes similars, i quina competència latent o emergent podia sorgir. Les propostes realment estaven ben presentades, i responien plenament a tots els aspectes associats a les qüestions anteriors. Ara bé, ometien què aportava d’innovador el producte proposat, i en quina mesura era una innovació creativa o evolutiva, pensat amb criteris de l’usuari final. La no concreció de quina era aquesta capacitat innovadora del producte va fer que no fos acceptada cap de les 3 propostes i fos reobert el procés d’open innovation. Hom tenia la impressió que, si bé eren innovacions per l’empresa pensant en els mercats, eren solucions d’ahir més que propostes pel demà.

Certament la clau per competir a llarg termini resideix en saber veure “el que els altres no veuen”, en saber “escoltar els sorolls dèbils de l’entorn que marquen l’esdevenidor”, i un cop identificats en dissenyar productes que, mitjançant un procés innovador, aportin solució a la demanda explicita o implícita dels mercats. Innovació que resideix en el saber, en disposar de persones amb capacitat innata d’observar i interrelacionar, i amb la metodologia apresa, que possibilita analitzar, sintetitzar, i proposar solucions.

No hi ha dubte, els mercats globals amb legislacions asimètriques obliguen als països que han assolit alts nivells de benestar, a competir per valor. Les empreses ho saben i per aquest motiu requereixen la capacitat creativa dels dissenyadors, combinada amb la cooperació intersectorial, el concurs dels centres de recerca amb la finalitat d’aprofitar el progrés tècnic i científic, i les capacitats de la indústria. Actuar per fer-ho possible, hauria d’esdevenir un dels reptes d’aquells que tenen la màxima responsabilitat de configurar un ecosistema de progrés, si es vol continuar creixent amb presència internacional, el qual no és res més que mantenir ara, i crear en un futur proper llocs de treball, en definitiva sortir de la crisi.

Antoni Garrell i Guiu

18.11.2013

Article Publicat a Via Empresa