Aquesta setmana, desprès d’anys d’espera, hem conegut les balances fiscals, cap sorpresa, solament la confirmació oficial de que Catalunya, Balears, el País Valencia i Madrid, -si be en aquest cas per raons molt arrelades en la seva condició de capital de l’Estat-, aporten una quantitat de recursos que condicionen el seu desenvolupament i progrés. Unes dades que permeten objectivar les opinions i fugir de la demagògia que genera confusió, per aquesta raó han generat reaccions i posicionaments enfrontats que evidencien la problemàtica del finançament de l’Estat i de les comunitats i nacions que el configuren, algunes d’elles excessivament dependents de la ‘solidaritat no reconeguda’, i altres encadenades a una sangria que li treu la força i vitalitat per afrontar els reptes existents. Una solidaritat injusta ja que aquesta aportació comporta que, a nivell d’habitant, les que més aporten rebin menys que les que reben.
De ben segur que la publicació de les balances fiscals aportarà a mig termini aspectes molt positius, però ara cal vigilar que la seva publicació, -dos dies abans de el Ministre Pedro Solbes expliques la seva “decebedora insuficient i preocupant” proposta del nou model de finançament que serà analitzada el proper dia 22 en el Consell de Política Fiscal i Financera-, no dificulti encara més l’aplicació estricta del que diu l’Estatut, una llei orgànica d’obligat compliment i que sembla que alguns vulguin incomplir.
És precisament en el compliment de l‘Estatut en el que cal posar màxima exigència, tot recolzant plenament la tasca del Conseller Castell, ja que complir l’Estatut és complir la llei, i com afirmà un bon amic el divendres passat mentre llegíem en el diari les declaracions sobre les negociacions amb Madrid i el compliment de la data del 9 d’agost, “el complir la llei és un deure indefugible, tant pels administrats com pels administradors”, tot afegint desprès d’uns instant de silenci, “complir l’Estatut obliga a que la Generalitat rebi el 50% del IRPF i del Iva, el 58% dels impostos especials, el que representa aproximadament el 51% de tots els impostos que paguem des de Catalunya, sense oblidar que cal exigir que es compleixi que l’Estat en els propers anys inverteixi en infraestructures una xifra equivalent a l’aportació del Catalunya al PIB, aproximadament el 18,5%”.
No complir la llei no és actuar democràticament i un menyspreu a la decisió lliure dels catalans, cal dons utilitzar tos els mecanismes legals per garantir el seu estricte compliment sense cap demora, centrant la negociació en aquells aspectes instrumentals associats al igual que els canvis en els mecanismes de solidaritat per fer-los més justos. Una negociació amb complexitat afegida per la crisis creixent que vivim, i que no pot ser un punt i final, sols un pas més per obrir una nova porta que ens permeti als catalans poder desplegar tot el potencial que la manca de recursos frena, tenim com objectiu l’Estatut que va esser aprovat el 30 de setembre del 2005 pel Parlament de Catalunya.
I en aquesta línia de exigir el compliment de l’estatut, cal reconèixer que les paraules del president Montilla d’aquesta tarda no ha estat decebedores, tot al contrari, la seva claredat no ha deixat cap lloc a dubte sobre la necessitat de complir l’Estatut, al igual que es esperançador les declaracions dels líders politics catalans que evidencien la voluntat de sumar i esdevenir una sola veu.
Publicat a e-noticies.cat el 20 de juliol de 2003, clic aqui.
