Avui s’inicia a Washington la cimera del G20 més Espanya, Països Baixos, i la República Txeca, amb l’objectiu de coordinar politiques per frenar la greu crisi econòmica global i posar les bases per a la reforma del sistema financer internacional. Una reunió que en alguns indrets i col·lectius l’han assimilat a la conferencia celebrada al juliol de 1944 a Bretton Woods on, amb la finalitat de possibilitar el creixement mundial, s’establiren les regles relatives a les relacions comercials i financeres entre els països capdavanters del mon, i s’acordà la creació del Banc Internacional per la Reconstrucció i el Desenvolupament, Banc Mundial, i el fons Monetari Internacional.
Buscar el Paral·lelisme entre la cimera de Washington i la de Bretton Woods, es quelcom que no hauria de fer-se per evitar anàlisis erronis, o expectatives, avui per avui, impossibles que poden evitar que cadascun assumeixi la seva responsabilitat i desplegui de forma coordinada les capacitats tot esperant que la solució vindrà des de fora. Al 1944, Bretton Woods, existia una potencia hegemònica, el interès era coincident, gairebé únic, i tenia per finalitat fer possible la reconstrucció d’un mon que sorgia d’una cruenta guerra mundial, i tenia un diagnosis i propostes impulsades per l’economista britànic John Maynard Keynes. Ara més enllà d’una crisis financera global nascuda a Wall Street i amb afectació creixent en l’economia real, tan a nivell macro com micró, no hi ha una potencia hegemònica clara, els interessos encara no són coincidents, i la llum de la solució encarà no ha sorgit.
Ens troben, per tant, en el inici d’una cimera molt polititzada , amb un diagnosi no coincident quant a les causes, que dificulta la solució, i que sols és el punt de partida, i de la que no cal esperar més que la voluntat de treball plegats, tot fitxant la data de la propera cimera, ates que el president electe nord-americà, Barack Obama, va desistir d’assistir-hi, les múltiples veus que té Europa, les prioritats no coincidents dels països emergents, les visions allunyades que tenen els diversos col·lectius que van des de reclamar retornar al proteccionisme i acabar amb els procés globalització, extremar la regulació, o afrontar canvis seriosos en el model i l’arquitectura financera augmentant els controls i la transparència, garantint l’òptim funcionament, per ajustar-los a les noves realitats obertes canviants globals i interdependents.
Si bé no cal esperar grans acords ni solucions, el que és un fet, és que en les ultimes setmanes la cooperació i la sincronia en les actuacions, -mai anteriorment vista i molt superior a les accions desenvolupades fa 10 anys arrel de la crisi asiàtica que porta a la creació del G20-, ha permès enfocar la solució a la greu situació financera que explotà al setembre, que els governants ja han manifestat, abans d’assistir a Washington, la voluntat de seguir treballant conjuntament, coordinant politiques per permetre un major supervisió dels agents econòmics, fugint de la hiperregulació inmobilitzadora, i que cal retornar la confiança i esperonar la demanda allunyant el fantasma del proteccionisme, tot aprofundit en la interrelació i els intercanvis comercials en la línia iniciada al 2001 en el que es denominà Ronda de Doha.
Una declaració d’intencions que hauria de formalitzar-se de forma conjunta en Washington, aparcant les discrepàncies i reforçant les coincidències, i a la vegada establir el full de ruta, acotant terminis, comprometent-se a la participació no sols de politics en raó del seu càrrec, i assumint compromís amb la mirada posada en superar la crisi però combinant la resolució dels problemes d’avui amb la vertebració del model de futur. Un model més sostenible, més ajustant a les potencialitats del planeta, capaç d’utilitzar al màxim el talent i l’avens tècnic i científic per assolir a nivell global les màximes cotes de benestar.
Uns terminis que han d’esser forçosament ajustats en el temps, buscant celeritat i eficiència en la identificació i aplicació de politiques, ja que les crisis, i aquesta també, tenen nom i cognoms, i aquest són els dels milions d’aturats i les il·lusions frustrades d’aquells que treballaven pel futur. Una crisis engendrada per la manca d’escrúpols i l’avarícia, d’agents i entitats financeres que sols perseguien guanyar diners a qualsevol preu, aquets és un aspecte a no oblidar ja que la justícia te que identificar-los i exigir que assumeixen la seva responsabilitat.
Antoni Garrell i Guiu
15 de novembre de 2008
