Al llarg de la setmana la vaga dels transportistes espanyols ha protagonitzat l’actualitat, les imatges mostraven reiteradament els estands buits d’alguns supermercats, l’actuació dels piquets “informatius” emprant la coacció i la violència, les cues en les gasolineres i en els centres comercials, i el bloqueig dels centres de distribució, duanes i carreteres. Per moments semblava que el país quedaria bloquejat i que el dret de vaga d’uns imposaria la seva llei sobre els drets de la resta dels ciutadans. Els missatges del govern i les afirmacions del Ministre de l’Interior, indicant que no mancaria el combustible ni els productes en els mercats, no tranquil·litzaren a la població, evidenciant la manca de confiança, ja que dia a dia tots perceben les dificultats d’una crisis generalitzada sistemàticament no reconeguda pels màxims responsables de l’Estat.
La manca d’intervenció inicial, permeten moviments tàctics de camions, va evidenciar que la vaga del transport no era sols una qüestió d’orde públic i subministraments, era l’evidencia que si es parava el transport per carretera es parava l’economia. A pesar que de forma insistent els mitjans de comunicació parlaven, casi en exclusiva, del comerç i la mobilitat ciutadana, els autèntics perjudicats no érem ni els comerciants ni els consumidors, ni aquells que incrementàvem els temps per arribar al lloc del treball. Sense saber el que costarà la vaga i com pot mínbar el creixement, els que han sofert les pèrdues reals, en molts casos irreparables, és el teixit productiu del país ja sigui la industria, l’agricultura, o la ramaderia, en especial el petits i mitjans productors, entre les pèrdues no podem oblidar els centenars de milers de quilos de fruita fresca malversada en les plantacions, i de litres de llet perduts, hom es pregunta en el cas de la llet on la deuen haver llançat i si desprès de les pèrdues que els haurà representat tindran que afrontar la responsabilitat d’un delicte ecològic.
El increment del preu del combustible, amb el barril rondant els 140 dolars, fou el detonant, la gota que omplí el got, però sense menysprear el significatiu preu del combustible el darrera fons hi ha un problema de rendibilitat de la inversió efectuada i de retorn a l’esforç que s’efectua. La raó en aquets casos sempre és el mateix: o manca de productivitat o excés d’oferta, i en el cas de teixits productius atomitzats, com és el cas del transports amb un elevant nombre d’autònoms amb un o dos vehicles, el problema real sorgeix quant disminueix la demanda i l’oferta és mante constant. Si s’analitzen les revindicacions presentades, i en concret l’exigència d’una tarifa mínima, s’evidencia que el rerefons de la vaga no és el petroli, més aviat hom creu que el problema de que motiva el manteniment del malestar d’alguns transportistes, o de la vaga per altres, és precisament la disminució de l’activitat econòmica que origina una pèrdua de demanda de transport amb el que, per la llei de l’oferta i la demanda, els preus baixen fins que arribin a unes tarifes insuportables o no rendibles. Una baixada de demanada previsible, ja que la disminució de la construcció i l’equipament associat als nou habitatges generava una demanda de mobilitat de productes que ara ha minvat en la mesura que disminueix la construcció, la venta d’immobles i l’equipament de noves llars.
En conseqüència, la vaga del transport és una evidencia de la disminució del ritme econòmic que vivim, i hauria d’esser entesa com l’exigència de mesures significatives per corregir la situació actual. Ara patim els problemes d’un creixement que semblava no tenir fi, esperonat per un tipus d’interès baix ajustat a l’Europa que no creixia, un període que no varem saber aprofitar per posar els fonaments d’un model més robust i que comporta que ara tinguem que fer els deures a marxes forçades i assumir que sols amb mesures rigoroses, algunes de les quals ara sembla que es volen posar en marxa, el futur és possible.
Barcelona 13 de juny de 2008
Publicat a e-noticies.cat, link al diari
