Obama - McCainA partir d’aquets dissabte 7 de juny Barack Obama pot ja mirar el 4 de novembre i concentrar-se en l’últim tram de la cursa electorat als Estats Units, competint amb el republicà John McCain. La renuncia de Hillary Clinton ha posat fi a una dura lluita en la que, amb la participació de quasi 35 milions de persones, la democràcia americana ha evidenciat novament la seva capacitat renovadora, no es pot oblidar que al iniciar-se el procés d’elecció del candidat el 3 de gener amb el “caucus” d’Iowa, la Sra. Clinton, a pesar d’ésser dona, era la favorita del partit i començava amb una clara avantatge sobre els seus rivals, les opcions d’Obana eren poques en aquest “viatge que ens portarà a un nou i millor futur pel nostre país” en paraules del propi candidat. La nominació del candidat demòcrata no és la única sorpresa aportada per les primàries, també ho fou la denominació del república John McCain imposant-se a la resta d’aspirants amb més recolzaments en l’estructura del partit.

La potencialitat regeneradora del sistema americà ens fa pensar en els models de funcionament dels partits democràtics europeus i la manca d’il·lusió col·lectiva que en certs moments sembla omplir la vida política a casa nostra, oblidant que la constitució espanyola indica que “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol del que emanen els poders de l’Estat”, una afirmació que sembla incerta en la mesura que els ciutadans tenen poca capacitat d’incidència en posar nom i cognoms a qui ha d’encapçalar el govern, o qui ha d’estar o no estar en el Parlament més enllà del lloc que ocupi en les llistes electorals. No em refereixo sols als fet de les llistes tancades, o obertes, o a la capacitat de treure i posar governs, també a poder decidir les prioritats i programes, ates que guanyar-se la confiança del grup majoritari dels ciutadans no vol dir governar, ja que per fer-ho, cal la majoria del Parlament, el que comporta la configuració d’un programa de govern que no és el votat pels ciutadans, sinó el sorgit dels interessos per accedir el poder sumant escons.

Certament el sistema electoral no permet massa joc als ciutadans, i la pròpia estructura dels partits politics no facilita la participació dels ciutadans i sovint dels seus militants. Els processos renovadors, aquells que són capaços de mobilitzar a la ciutadania, el que permeten assumir ‘Nosaltres si podem’, no són habituals a casa nostra, una mobilització especialment requerida sempre, i especialment en moments de dificultats, per afrontar les necessàries transformacions estructurals que permetin mirar el futur amb seguretat sense condicionats conjunturals.

Acceptant la capacitat renovadora dels congressos dels partits, on les sorpreses també és poden produir i s’han produït, el que s’evidencia és la força de renovació i d’oxigenació de les primàries, o aquelles altres incitatives en les que els partits faciliten la participació oberta i plural. En aquesta línia a Catalunya tenim dos iniciatives, que poden ajudar-nos en aquest procés de recuperació de la participació en la vertebració de futur. El primer és el que s’ha culminat aquest dissabte amb les primàries, o més precisament eleccions directes, d’Esquerra Republicana que han evidenciat la capacitat mobilitzadora quant es dona veu plena a la militància, el 71% de participació ho evidencia, un exercici democràtic ple i valent que ha de permetre al tàndem Puigcercós-Ridao dirigir el partit amb la clara legitimització que els atorga el 38% dels vots, sols cal esperar que tot el partit assumeixi el resultat sorgit del exercí democràtic i es centri plenament en la missió encomanda als partits politics, tot aportant el seu gra de sorra a la vertebració d’un nou models electoral que faciliti la participació activa dels ciutadans.

La segona iniciativa d’obertura i integració és la Casa Gran del Catalanisme impulsada per l’Artur Mas, una iniciativa que ha de permetre la participació amplia de molt ciutadans, amb independència de la seva ideologia, abordant els problemes sense condicionats o equilibris de poders, de ben segur és una iniciativa que pot fer vibrar els ressorts creatius i l’empenta i compromís de molts.

Com deia al inici ara s’inicia la recta final a les presidencials americanes, en els propers mesos la campanya s’endurirà i la condició d’heroi de guerra i defensor dels drets dels presoners del senador McCain es confrontarà amb la d’afroamericà amb arrels musulmanes d’Obana, però de ben segur que, amb independència del resultat final, el crit del yes we can, juntament amb els valors associats obren expectatives de futur en aquells país, i arreu del mon, tot fent-nos dir “si, nosaltres també podem, en un moment que més que mai la definició de projectes de futur i la canalització d’esforços conjunts són imprescindibles.

 Antoni Garrell i Guiu

Barcelona 7 de juny de 2008

Publicat al diari electronic e-notices el dia 10 de juny de 2008, 
link al diari