Rellegint les noticies de la setmana, aquelles que no ocupen espais molt destacats, vaig veure que s’havien atorgat els premis Kavli de l’Acadèmia Noruega de Ciències i Lletres, dotats amb un milió d’euros i que tenen per finalitat reconèixer els avenços en les ciències bàsiques, o en camps de recerca tan importants i nous com la nanotecnologia, la biomedicina, la neurociència, l’astrofísica, sense oblidar la resta de camps científic. Uns premis que evidencien la importància del coneixement pel progrés econòmic i social dels països. La importància del coneixement per guanyar el futur és quelcom assumit per gran part de la població, i inclús a Espanya on el reconeixement científic sovint no es èxplicit, i el model econòmic no es caracteritzat per aquells aspectes propis de l’economia del coneixement, també es disposa dels premis Fronteres del Coneixement, atorgats per la Fundació BBVA amb una dotació propera als 400 mil euros, que tenen per finalitat reconèixer i incentivar la recerca i la innovació, o els premis Mango en el camp de la moda per fomentar el sorgiment i recolzament al joves dissenyadors.
Aquestes iniciatives em portaren a recordar les conseqüències d’un model econòmic que, si bé ha permès importants creixements i creació d’ocupació en els ultimes anys, al sorgir les dificultats ens ha situat amb un increment notable del atur, una reducció dràstica del creixement i una inflació interanual camí del 5%. Ja no sabem si estem sols a l’inici d’una greu crisis d’abast encara indefinible, o solament en un període de desacceleració de curta durada si ens atenem el que diu el govern de l’Estat, sols cal recordar el que deia la setmana passada el Ministre Solbes tot insistint que era “molt exagerat” parlar de que l’economia espanyola està en crisis, pero reconeixent que es preveu que l’Estat no tingui superàvit fins al 2011. Ara bé, si ens atenem a que el ministre s’ha equivocat en totes les estimacions efectuades des de la tardor passada, i la insuficiència de les mesures preses fins ara al negar la gravetat de la situació, molts ciutadans creiem que l’horitzó esta ple de serioses dificultats.
La percepció, per part de la ciutadania, de que estem en una crisis econòmica significativa queda evidenciat en els índexs del mes d’abril elaborats pel Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, on s’indica que en opinió d’un 43% de la població catalana la situació econòmica és dolenta o molt dolenta, 20 punts per sobre d’un any abans. Unes percepcions arrelades en l’elevat preu de l’energia, el creixement dels preus de les matèries primeres i els aliments basics, i la convicció de que l’alt preu del petroli ha vingut per quedar-se.
En aquesta situació, soc dels qui creuen que no per més parlar-ne s’avança en la seva resolució, i que per difícil que sigui, és superable amb l’esforç i l’empenta de cadascun de nosaltres, però el que es cert és que l’esforç hauria d’anar acompanyat d’aquelles mesures que faciliten les iniciatives i no posant més dificultats a les existents, i aquí els partits polítics tenen una clara responsabilitat ja estiguin governant o a la oposició, ja que sols el binomi govern oposició pot garantir el funcionament democràtic i l’afrontament de les dificultats. Tot reconeixent la insuficiència de les iniciatives de l’administració, que sembla amagar el cap per no acceptar la realitat, cal preguntar-se on és l’oposició, i si és legítim que es centrin bàsicament en els seus problemes interns, reals o potencials, en lloc d’exercir el paper que els hi pertoca.
Cal recordar que en política l’oposició ha d’actuar per garantir que el govern assumeixi la seva responsabilitat, fiscalitzant, denunciant i proposant mesures en front dels problemes directes o indirectes que les accions o omissions del govern comporten. És cert que la responsabilitat no és sols de l’oposició, també ho és de la ciutadania i de les organitzacions socials, però en una democràcia representativa el paper del partits politics és indefugible, tal com indica la Constitució “ els partits politics expressen el pluralisme polític, configuren la manifestació de la voluntat popular i són un instrument fonamental per la participació política”. És dons requerit que aquest instrument bàsic no desapareix-hi per conjuntures o eleccions internes, i exerceixin el seu paper quant a detectar els problemes i proposar solucions, actuant com intermediaris entre els ciutadans i el govern, controlant i exigint l’acció executiva i legislativa requerida. En definitiva, cal que els partits compleixin amb el mandat rebut de les urnes tant per l’acció del govern com de l’oposició.
Antoni Garrell i Guiu
1 de juny de 2008
