“El nostre país amb consum intern extremadament debilitat, necessita incrementar les exportacions i consolidar la presencia en els mercats que tenen necessitat i capacitat per adquirir els productes”

 

La majoria de converses en aquest principi de setembre fan referència a l’estat de sobresalt continuat que hem viscut aquest estiu, especialment a l’agost, tot compartint la impressió que la presa de decisió s’efectua amb improvisació i sense estratègia, quelcom que comporta que les solucions sols tinguin vigència 24 o 48 hores.

S’ha esvaït l’optimisme gestat al 2010 que permeté, a finals d’any, que la borsa i les matèries primeres recuperessin els preus d’inici de 2009, i que països capdavanters caminessin amb pas ferm cap el final de la crisi. A nivell europeu la liquiditat injectada als mercats, les compres públiques d’emissions de Deute, i les polítiques de tipus d’interès no han assolit l’objectiu de consolidar la sortida de la crisi. Un pessimisme creixent amb excessives dosis de resignació omple a molts ciutadans, alimentat pels indicis que senyalen una possible disminució del creixement que han tingut els països motors europeus, i també que els països emergents, amb elevades taxes de creixement, estan sotmesos a fortes pressions inflacionistes, el que comportarà l’adopció de mesures restrictives per reconduir la inflació. Tot apunta que a nivell mundial iniciem un cicle de petit creixement i molta incertesa, un fet que repercutirà negativament sobre les economies amb forts desequilibris estructurals, com és el cas espanyol.

La pèrdua de dinamisme econòmic global, i en especial la previsible pèrdua de dinamisme de l’economia francesa i la d’Alemanya alimenten les opinions que les exportacions espanyoles disminuiran, un fet greu atès que són, en gran part, en el que s’ha recolzat l’economia espanyola en els darrers mesos. Nous i negres núvols es dibuixen a l’horitzó incrementant la desconfiança. Enfront de les dificultats no podem agafar posicions conservadores que foragitin iniciatives, ja que el gran repte col•lectiu és créixer per poder disminuir el 20% d’atur i d’aquesta manera poder tornar el deute privat, que ens frena al ser un 189% del PIB.

Al meu entendre, tanta por i desconfiança sorgeix dels prejudicis al no analitzar, observar amb cura, i entendre la tasca que fan les empreses que estan exportant; afortunadament un nombre molt significatiu, com s’evidencia en el fet de que les exportacions espanyoles del primer semestre d’enguany hagin assolit la xifra de 106.363 milions d’euros (18,5% més que el mateix període de l’any anterior), una xifra de la que Catalunya ha aportat el 25,5%.

Amb excessiva freqüència es parla des de posicions tancades i no des de l’òptica d’aquelles empreses que han assumit que l’exportació és una tasca encaminada a vendre a l’estranger a curt, mig i llarg termini. Certament la possible disminució del creixement econòmic de la Unió Europea és preocupant, ja que va ser qui va rebre el 66,5% de les exportacions, i amb un fort pes de França (18,1%) i Alemanya (10,4%). Però el potencial exportador ha permès obrir nous mercats, conseqüentment no s’ha de menysprear-se el potencial disponible en altres àrees del planeta. Els 8.271 milions exportats a països europeus no integrats a la Unió; els 7.741 milions a Àsia; els gairebé 11 mil milions exportats a Amèrica i els més de 5,6 mil milions a Africà són una bona base per afrontar els reptes, seguir creixent i superar dificultats.

Ens cal més confiança en les empreses exportadores, ja que elles han entès l’exportació com un fet estratègic, en el qual s’ha implicat tota l’organització. S’han recolzat en les seves fortaleses i han superat les debilitats establint aliances, cooperant per assolir el treball simbiòtic de científics, tecnòlegs i dissenyadors, han aconseguit incrementar la productivitat i disposar de productes diferencials, avançats i requerits pels mercats. Uns mercats als qui han arribat per quedar-se i créixer, superant les barreres culturals i lingüístiques, tot fidelitzant als clientes.

La sortida de la crisi mundial dependrà de molts factors, molt d’ells no econòmics, però mentre aquestes solucions no s’evidencien, el que cal és seguir treballant amb forces renovades, apostant per la formació, el R+D+i, i continuar obrint-nos als mercats. Cal que entenem que no hi ha altra solució. El nostre país amb consum intern extremadament debilitat, necessita incrementar les exportacions i consolidar la presencia en els mercats que tenen necessitat i capacitat per adquirir els productes. Podem fer-ho, ja que hem après a exportar fent-ho amb en els països veïns, les dades ho evidencien. Però ara és hora de donar un pas endavant, un pas que foragitar la por en el futur, per guanyar pes en els nous mercats, en aquells països amb vitalitat econòmic, en les economies emergents que continuaran sent el motor dels creixement de l’economia global. Fer-ho és guanyar la conquesta del futur.