“Les campanyes electorals tenen més d’espectacle que de debat rigorós de propostes”
Aquest dies molt són els que hem tingut la mirada posada per un costat en París, convençuts que estaven en la penúltima oportunitat per posar fi a l’escalfament del planeta i convertir-lo en un lloc de dubtosa habitabilitat i, per altre, en les eleccions del proper 20 de desembre, que poden conduir a una situació de desbloqueig de la situació catalana en front a Madrid i, també, aportar noves solucions a la situació que es troba l’Estat, el qual segueix estan en el si d’una crisi enorme: 4 milions d’aturats, 22,3% de taxa d’atur, 1.053 bilions de deute públic (quasi 300 mil milions més de fa 4 anys a pesar dels enormes sacrificis efectuats pels ciutadans),…, una sèrie de fets que estan omnipresents en la campanya electoral, però que en els debats, farcits de diagnosi, hom no identifica solucions concretes i viables que permetin capgirar la situació. Aquest és un fet prou conegut i que ha omplert moltíssimes més línies dels mitjans de comunicació i hores de radio i televisió, que tot el que ha estat passant a Paris i del document de consens que s’assoli el passat 12 de desembre.
El desequilibri entre el ressò de la campanya electoral i les deliberacions de la 21 Conferència de les Parts (COP21) en la que estaven presents els països signants de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, m’ha portat a la memòria una de les converses amb el meus pares, quan als 17 anys vaig començar la carrera d’Enginyeria a la UPC, varen dir-me: ‘no oblidis que fa més soroll un arbre que cau, que tot un bosc creixent en primavera, les coses importants, com cursar una carrera o el treball dels científics, és fan amb silenci o són ignorats, mentre que la festa o els accidents sempre criden l’atenció dels mitjans’. Potser per aquesta raó les campanyes electorals tenen més d’espectacle que de debat rigorós de propostes i els temps que els mitjans i els ciutadans hem dedicat a seguir la conferencia de Paris ha estat escàs.
El resultat de la campanya electoral tindrà que esperar uns dies, però el que si ens ha arribat és el document consensuat a Paris, que vol evitar que la temperatura mitja global creixi per sobre de 2 graus en l’horitzó del 2100. Un fet que comporta posar fre a l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, principalment diòxid de carbó (CO2), el qual l’any passat va arribar a una concentració en l’atmosfera de 397,7 parts per milió, 115 parts superior a l’anterior a la revolució Industrial.
L’acord consensuat pels 196 països presents en la cimera del clima encaminat a frenar l’escalfament del planeta i el creixement del nivell dels oceans, és sens lloc a dubte un pas molt important, atès que es el primer acord universal assolit en les múltiples negociacions sobre el clima, i a la vegada pel fet de reconèixer que l’escalfament és fruit de l’activitat humana.
Ara bé, hom té la impressió que l’acord de Paris no és suficient. És un pas important, negar-ho fora faltar la veritat, tan pel contingut com per als països que l’han signat, però en la lectura de la trentena de pagines del document jo no he sabut trobar actuacions i compromisos concrets per deixar de cremar combustibles fòssils, autèntics causants dels problemes, ni un calendari concret per posar-hi fre, ni dates especifiques per activar i dotar el fons de 100.000 milions de dòlars anuals, a partir de 2020, que hauria de permetre avançar amb pas ferm cap una economia neta. Sense oblidar que es deixa les limitacions a les emissions a la voluntat dels governs canviants de cada país, un fet que no deixa de ser risc per l’escalfament planetari.
Una situació cruïlla en la que com deia un bon amic ‘tot sovint l’excel·lència esta renyida amb el que és bo i possible’, acceptem doncs que no s’ha assolit l’excel·lència a però si quelcom és bo i pot capgirar la situació de destrucció planetària. Però acceptar el bo, no vol dir renunciar a l’excel·lència, en conseqüència caldrà seguir amatents i actuar coherentment en l’esfera privada al interactuar amb els proveïdors de bens i serveis, que consumint i a la vegada en l’exercici del nostres drets democràtics, analitzant amb cura el compromís de cada formació política en la lluita per convertir els models energètics i el compromís amb la sostenibilitat del medi ambient.
Ens queden 5 anys, perquè els acords de Paris iniciïn la seva vigència. Cinc anys per canviar d’actitud i obrar en conseqüència. La pregunta un cop més és: voldrem acceptar el que comporta, o seguirem amb egoisme de cremar el futur i el benestar de les properes generacions?
13.12.2015
Antoni Garrell i Guiu
Article publicat a Elmón.cat
