“Posar tensió a la negociació no ajuda a generar confiança, ni facilitar el diàleg”

Quasi fa dos mesos de les eleccions del 27 de setembre i Catalunya segueix amb un govern en funcions. Un fet que a ningú li pot sorprendre arran de la situació extremadament complexa que va sorgir de les urnes. Tot considerant que amb clares asimetries ideològiques, sovint divergents quant a model de desenvolupament de futur, les opcions s’agruparen en tres blocs afrontant el caràcter plebiscitaris de les eleccions: La primera, “Estat Independent”; la segona, “seguir a l’Estat espanyol amb el model autonòmic”, i la tercera, “ja decidirem quan hi hagi un referèndum vinculant”. La complexitat i les distàncies ideològiques s’han evidenciat en les dues ocasions en què el candidat de Junts per Sí ha rebut el no a l’afrontar el debat d’investidura.

Enfront a aquesta situació, òbviament sols hi ha dos alternatives: seguir negociant, tot identificant què hi ha en comú, sense perdre la identitat i els valors, que defensen cadascun dels interlocutors, o bé tornar a convocar eleccions. Òbviament en la segona opció sols pot esdevenir realitat un cop esgotada la primera i sempre respectant que la negociació i el diàleg ha de desenvolupar-se en llibertat, amb lleialtat, respectant la força dels vots que recolza uns i altres, no forçant decisions precipitades i fonamentalment sense pressions alienes que, d’una manera o altra, volen capgirar els compromisos electorals o desfigurar la voluntat expressada per les urnes.

En aquesta línia, de pressionar aquells que mantenen converses per possibilitar l’elecció del president de la Generalitat i configurar el nou Govern, és prou coneguda la dels analistes i articulistes que, d’una manera o altra, han volgut posar pressió a la CUP responsabilitzant-los, sols a ells, de la continuació o no dels procés, tot assumint que per la seva continuïtat hom ha de renunciar als ideals o principis, que inspiren tota actuació política. Una pressió que darrerament s’amplia al president Mas i a un sector de JxS amb manifests com el del Cercle d’Economia alertant sobre les conseqüències negatives per l’economia catalana, ‘en concret, per l’arribada d’inversions i la localització d’empreses’.

El balanç, quant empreses que traslladen la seva central fora de Catalunya i les que s’ubiquen al Principat és negatiu: al llarg de 2015 Catalunya ha perdut 683 empreses, algunes amb facturació molt significativa, captant-ne 133. Aquest és un fet conegut, com ho és que darrerament el trasllat de seus centrals a Madrid d’empreses referents d’origen català ha causat preocupació per l’afecte arrossegament que pot comportar. També és cert que des de fa uns mesos hi ha una tendència creixent quant a congelar projectes d’inversió, tot esperant una clarificació de la situació actual. Ara bé, que la reubicació d’empreses fora de Catalunya és quelcom no generalitzable en opinió del centres o empreses d’estudis de projectes d’inversions, ni s’ajusta a la realitat si considerem, com afirma el secretari d’Empresa i Competitivitat del Departament d’Empresa i Ocupació, que cada any marxen de Catalunya entre 700 i 1000 empreses, el qual suposa entre el 0,2% i el 0,3%.

Ara bé essent legítim i a la vegada un exercici de llibertat publicar informacions i emetre opinió, és cert que la incerteza prolongada genera inseguretat, frena projectes i a la vegada foragita iniciatives i també ho és que posar tensió a la negociació no ajuda a generar confiança, ni facilitar el diàleg. Confiança en els interlocutors sorgits de les urnes esdevé bàsic, com és bàsic un diàleg, que no pot aparcar els ‘models de futur’ ni els ‘coms’ assolir els objectius o afrontar els reptes, ja que es prou conegut que l’objectiu mai hauria de justificar les actuacions i que aquestes sempre s’han d’ajustar als valors, que inspiren cada força democràtica i també, en democràcia, als marcs legals existents i aplicables.

22.11.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a elmon.cat

*fotografia extreta de Elpais