“Hem de ser capaços de cooperar, de seguir l’exemple de la carrera a l’espai: superar la barrera de l’impossible, d’avançar cap al desconegut”

El passat divendres dia 8 el transbordador Atlantis va iniciar el seu vol amb destinació a l’Estació Espacial Internacional, quan torni el 20 de juliol es tancarà el període iniciat a finals de la dècada dels 70 amb el primer vol de prova d’un transbordador. L’Enterprise, el Columbia, el Challenger, el Discovery, l’Endeavour i l’Atlantis seran història.


L’enlairament de l’Atlantis, amb 32 vols efectuats i gairebé 300 dies a l’espai, no va estar exempt d’emoció, tant per l’aturada als 30 segons de l’enlairament del compte enrere durant 2 minuts, com pel que representava de tancament d’una etapa, sense que es sàpiga amb certesa com serà l’entorn en que es desenvoluparà la propera.

Els transbordadors ens recorden, i seran recordats, per moltes coses però en aquest moment aflora a la memòria les 22:28:34, hora de Moscou, del 4 d’octubre de 1957 quan s’enlairava del Cosmòdrom de Baikonur, l’Sputnik. S’iniciava la carrera de l’espai. Gairebé quatre mesos més tarda, el 31 de gener de 1958, els Estats Units posaven en òrbita l’Explorer.

Al llarg dels últims 54 anys s’han acumulat una gran quantitat d’avenços i progressos tècnics i científics, molts dels quals ja formen part de la vida quotidiana de molts ciutadans del planeta. La carrera espacial va ser un revulsiu potenciador de la capacitat creativa i del talent de la humanitat; tot era nou i desconegut. Uns desafiaments que ens han permès salts qualitatius enormes, tant en la percepció i comprensió del món en què vivim i en el coneixement de l’univers, com en la forma de produir béns i serveis, i a la vegada en la manera de relacionar-nos els humans, les comunicacions via satèl·lit és només un dels múltiples exemples.

Emocions i sensacions que ens han unit i han incrementat la nostra consciència de grup humà perdut en la infinitat de l’univers. Sentiment de pertinència com el que percebérem molts habitants del planeta Terra quan el 21 de juliol de 1969 Neil Armstrong i Buzz Aldrin, transportats pel Apollo XI, van trepitjar la Lluna. O de tensió col·lectiva en els dramàtics dies viscuts en el retorn a casa de Apol·lo 13 desprès que els tancs d’oxigen explotessin i orbitaren la Lluna per prendre el impuls de retorn; sense oblidar la sorpresa per la desintegració del Challenger, en la seva desena missió, instants després de l’enlairament.

Una carrera que s’inicia com competència, però que progressivament es va anar convertint en col·laboració, el primer pas es va efectuar al juliol de 1975, quan es van acoblar les naus Apol·lo i Soyuz. Una col·laboració que ha evidenciat el poder de la cooperació, quan els objectius coincideixen i s’estableix com factor competitiu la millora permanent per superar el repte del desconegut, i la transformació de les utopies d’avui en realitats del demà.

El final de l’era dels transbordadors, sense continuïtat amb noves naus més avançades, és una mostra més de les enormes dificultats econòmiques que té els Estats Units i el món en general, així com dels canvis dels centres de poder polític i econòmic que esta immers el món. Difícilment es pot negar que l’etapa que vivim, amb escassetat de recursos, i una batalla continua dels especuladors financers, -als quals amb urgència s’ha de combatre a nivell global, gravant fortament els seus moviments especulatius-, únicament tindrà solució si som capaces d’entendre que necessitem potenciar la governança a nivell mundial, que hem de fugir de localismes i sentir-nos ciutadans del món. Hem de ser capaços de cooperar, de seguir l’exemple de la carrera a l’espai: superar la barrera de l’impossible, d’avançar cap al desconegut, sabent que si bé va ser bo el passat, el futur pot ser millor si apliquem el bé més preuat dels humans la intel·ligència; aplicant-la amb llibertant, dedicació, esforç i generositat.

Una nova etapa exigeix iniciar el seu trajecte, eliminar l’obsolet és una obligació, cal donar-li pas el més aviat possible, ja que quan abans iniciem el compte enrere abans obrirem les portes d’un futur millor.

Antoni Garrell i Guiu

12.07.2011

Article publicat a El Singular Digital