“El 28S no està dibuixat, però sigui quin sigui el resultat, el país no pot parar-se i, tot considerant els valors suprems democràtics, governar esdevindrà una exigència per tota majoria que pugui configurar govern”

L’agost meteorològic s’ha acabat, si bé mentalment per alguns tardarà dies a finalitzar, ja sigui per haver ajornat les vacances o per l’habitual ressaca post desconnexió de la quotidianitat, ja sigui laboral o en la complexa tasca de buscar treball en un mercat que creix, però que segueix sense crear treball suficient, estable i de qualitat. Ara bé, pels qui si ha finalitzat completament l’estiu, és pels polítics professionals o aquells ciutadans que, amb voluntat de servir a la col·lectivitat, han donat un pas al front i treballen amb la mirada posada en el 27S. Els darrers dies les declaracions, entrevistes i compareixences públiques s’han multiplicat, si bé els missatges no entren en el fons de les qüestions i els tòpics es mantenen, buscant guanyar-se el titular dels mitjans de comunicació. Certament ha augmentat la presència mediàtica del 27S, la carta oberta de l’expresident Felipe Gonzalez publicada el passat dia 30 d’agost és un exemple, però també és cert que aquest ha estat omnipresent de forma explícita o implícita en moltes de les converses d’aquest estiu, ja sigui entre els qui el 27 de setembre exercirem el dret democràtic del vot o amb aquells altres que han visitat Catalunya.

L’agost ens deixa molts records de converses i algun que altre debat desenvolupat amb més o menys rigor. Uns records que, per la transcendència de la propera cita electoral, crec que és bo no oblidar i extreure conclusions. En aquesta línia, en el meu cas, les converses m’han portat al convenciment que sense sobrar-nos programes de televisió i radio en català, ens manca emetre des de Catalunya per tot l’Estat i el món amb castellà i anglès. Explicar les coses amb veu pròpia, sense intermediaris, és una obligació indefugible i cal fer-ho sense creure que existeixes pels altres i que et coneixen amb detall. Aquests és un fet que em va quedar palès en diverses converses però especialment en una amb un lleonès, que passà 15 dies a la costa Daurada i que es resumeix amb una frase seva “en Catalunya hay que pagar por todo y tenéis menos servicios, no os entendía, pero visto lo visto algo de razón tendréis con vuestras exigencias”. Una afirmació que evidencia que molts tòpics es desmunten quan és coneix o s’explica la nostra cultura, la capacitat econòmica de Catalunya (amb un 16,6 % de la població de l’Estat genera el 20% del PIB i executa el 25,5% de les exportacions del total i lidera a la vegada la producció científica), els problemes financers per mantenir polítiques socials i desplegar les infraestructures requerides pel desenvolupament econòmic i social.

Una segona constant de les converses, d’aquests mes d’agots, fou la relativa de si el president Mas és part del problema o és part de la solució. Recordo un e-mail que vaig rebre parlant de la llista ‘Junts pel SI’ que em deia “en Mas per uns és qui ha generat el problema actual i per altres camina amb el fre posat, qui té raó?”. Crec que aquells que culpen al President de la situació no han entès, que ell sols ha fet seu el clam de milions de catalans de voler expressar-se democràticament i lliurament sobre el model d’Estat que desitgen en un futur. Per contra, aquells que el consideren que avança amb el fre posat, crec que no entenen que processos independentistes sense el reconeixement internacional, que vol dir compliment estricte de la legalitat, solen acabar amb fracàs i patiment pels ciutadans. El procés català hauria d’ensenyar-nos, que no es poden ignorar els moviments de la ciutadania, ni tampoc personalitzar els avenços o retards en una sola persona i el que és més important, desterrar d’una vegada per totes la tendència a destruir, o apartar, aquelles persones que amb experiència i compromís han servit i volen continuar aportant el seu esforç en favor de la col·lectivitat. Sembla que no acaben d’acceptar que en l’actualitat esdevé necessari un desenvolupament harmònic de democràcia indirecta amb més participació de la ciutadania, que vol dir més democràcia directa.

Finalment crec que cal posar èmfasi en un tercer aspecte que, en el meu cas, emergí la darrera setmana d’agost en un debat un cop ja reincorporat a la feina. Va ser a Sabadell amb un català que viu i treballa a Brussel·les, la conversa girà entorn de l’aparent contradicció relativa que les eleccions del 27S és consideren plebiscitàries però que els seus resultats, i actuacions posterior, és desenvolupant en funció del número d’escons i no del nombre de vots.

Certament si el 27S es el referèndum que l’Estat no va permetre efectuar, els resultats s’han d’interpretar amb percentatge de vots, dit en altres paraules sols una majoria amplia i qualificada en favor d’un Estat independent donaria evidencies inqüestionables arreu de la voluntat inequívoca del catalans que volen esdevenir un nou estat en el marc de la Unió Europea i obligaria a obrir un procés amb Madrid, i Brussel·les, per fer-ho possible. Ara bé de no assolir-se una amplia majoria no es podria entendre que la reivindicació catalana s’hagi esvaït, els problemes de fons seguiran existint i, tard o d’hora, caldrà posar-hi solució, ja que una majoria no suficient no pot evitar identificar nous camins per donar encaix en el sí de l’Estat a un important nombre de ciutadans, que no es senten representats ni justament tractats.

Ara bé no es pot oblidar, ni aquí ni arreu, que les eleccions democràtiques als Parlaments les guanya qui més escons obté i les del 27S són eleccions parlamentàries, encara que amb un rerefons plebiscitari i conseqüentment amb més de 67 escons s’obté la majoria parlamentaria i el mandat de formar govern. Una majoria que haurà de donar suport a un Govern que governar amb independència del nombre de ciutadans que amb el seu vot hagin configurat aquesta majoria. Aquests fet, vots versus escons, és un dilema que té que estar present en el desenvolupament de la lògica parlamentaria i a la vegada no oblidar que la pedra angular de tota democràcia és ‘una persona un vot’.

El 28S no està dibuixat, ho farem el catalans en llibertat, però sigui quin sigui el resultat, el país no pot parar-se i, tot considerant els valors suprems democràtics, governar esdevindrà una exigència per tota majoria que pugui configurar govern. És en aquesta realitat que hom té que comprendre que des de fora, aquells que ens miren amb interès i comprensió, no entenen com unes eleccions al Parlament, s’interpretin com a plebiscitàries o no, hi hagi forces polítiques sense un clar i detallat programa electoral. Aquest és un fet que caldria donar-hi resposta.

Setembre comença a caminar, els ciutadans ens afrontem al dia a dia, saben que amb les nostres actuacions poden dibuixar el nostre futur i condicionar les actuacions d’aquells que els hi depositem democràticament la confiança de gestionar els recursos públics i el destí col·lectiu. Una confiança que obliga transparència als elegibles i coherència plena entre el que afirmen que faran i el que fan. Una coherència que sovint no ha existit, però que en aquesta cruïlla historia esdevé imprescindible i, en conseqüència, els ciutadans haurem d’exigir, que en les pròximes setmanes desaparegui l’ambigüitat i les ‘no respostes’ de tots a aquells que ens demanen esdevenir els nostres representants.

27.08.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article Publicat a Elsingular.cat