“Unes eleccions en les que el repte és com mantenir la unitat en la diversitat, sense defugir d’explicitar les línies bàsiques estructurals del nou Estat”

S’apropa fi d’any, les organitzacions preparen els seus objectius de cara al proper i amb ells els pressupostos que permetran afrontar-los. Els objectius i els pressupostos esdevé un binomi indefugible per afrontar un futur desitjat d’acord a les conviccions ideals, valors i prioritats de tota organització. D’aquests procés l’Administració no és aliena i esdevé cabdal poder afrontar el nou any amb els pressupostos aprovats.

En la definició dels pressupostos hom constata que, si bé els objectius perseguits per les diverses organitzacions o col·lectius humans, sovint són molt semblants, sinó coincidents, els camins, els valors que els tenyeixen i les prioritats per assolir-los poden ser molt diferents.

És precisament aquest aspecte, el que conforma les diferencies entre col·lectius u organitzacions. Les grans aliances transversals o quelcom excepcional que obliga a ajuntar-se, deixant aparcats aspectes consubstancials als matisos diferencials d’uns envers als altres, tenen data de caducitat. L’homogeneïtat en el pensament i l’anàlisi és quelcom contrari a la multiculturalitat, a la asimètrica distribució de la riquesa i a la confrontació d’idees i interessos que caracteritza la humanitat.

L’historia està plena d’evidències de que la unitat d’acció, aparcant conjunturalment interessos, permet treure la força col·lectiva i assolir grans reptes. La darrera evidencia l’hem tingut a casa nostra el passat 9 de novembre. La unitat en un objectiu va portar a 2,4 milions de persones adreçar-se a les urnes, aquí i en les diverses ciutats de l’estranger on s’habilitaren. Ara bé, assolit l’objectiu de manifestar que volem votar per decidir el futur i constatar, amb el carnet d’identitat a la ma, que el si-si aplega a 1,8 milions de persones. La pregunta d’ara és unitat per assolir quin tipus d’Estat’. Contestar la pregunta esdevé clau, ja que el sorgiment d’un nou estat implica un procés constituent, conseqüentment la definició no sols de les institucions de representació, govern i admiració, també el model econòmic, les polítiques socials, l’organització territorial, l’encaix en la Unió Europea i el posicionament en els grans temes que afecten al futur de la humanitat.

Qüestions complexes que requereixen respostes, que de ben segur són molt diferents, segons es dedueix de l’anàlisi dels programes electorals dels partits catalans en les darreres eleccions al Parlament, de les declaracions públiques o de les seves aportacions en les diverses ponències parlamentaries. Evidencies de la rica pluralitat en que s’arrela la democràcia. Diferencies entre les forces parlamentaries i diferencies també amb els nous moviments socials, que han evidenciat la seva voluntat i capacitat d’esdevenir partits polítics i concorre a les properes eleccions.

És miri com es miri, la pregunta de quin model d’Estat volem ja és indefugible, en la seva definició cal considerar també que estem en el fi d’una era i iniciant una de nova, en la que és imprescindible canviar moltes coses, tot posant les persones al capdavant de les decisions.

La coherència obliga, la negació de la realitat en que s’ha enrocat el Govern de Madrid allunya a mig termini un referèndum amb una pregunta clara seguin el model d’Escòcia, conseqüentment més aviat que tard, els catalans hauríem d’esser convocats a les urnes. Una convocatòria en la que de forma indefugible el posicionament quant a la independència té que expressar-se amb claredat en tots els programes electorals. Ara bé, aquests compromís té que anar acompanyat amb el model d’Estat i el full de ruta per assolir el reconeixement internacional imprescindible.

Unes eleccions en les que el repte és com mantenir la unitat en la diversitat, sense defugir d’explicitar les línies bàsiques estructurals del nou Estat. Una diversitat ideològica que comporta models diferents, però que haurien de tenir punts de coincidència, si s’assumeixen en plenitud els valors intrínsecs a la democràcia, la llibertat i el progrés individual i col·lectiu. Mentre es busca la unitat respectat la diversitat, cal garantir que el país funcioni, quelcom que obliga a totes les forces parlamentaries a no mirar cap un altre costat, a esforçar-se en aprovar els pressupostos del 2015, ja que és imprescindible potenciar la creació de llocs de treball, entomar polítiques socials, valoritzar la formació, potenciar la ciència i el teixit productiu, tot encaminant la vertebració de les eines de futur.

Antoni Garrell i Guiu

17.11.2014

Article publicat a El Singular.cat