Aquest dies de forma directament proporcional a l’apropament de les eleccions catalanes, les veus que criden a la unitat dels partits amb accent catalanista s’incrementen, esperonades per la sentencia del Tribunal Constitucional que nega els nostres fets diferencials com a nació amb una historia mil·lenària, tot manllevant la veu del poble expressada democràticament en referèndum.
Unitat d’acció per avançar en el camí de deixar d’esser una nació sense Estat, sens dubte un punt que, al assolir-ho, obrirà nous horitzons i marcs de desenvolupament, uns marcs de desenvolupament que, en funció de la ideologia de la forçà política que rebi la confiança dels ciutadans, seran ben diferents. Coincidir en voler el màxim autogovern per Catalunya, expressat amb l’Estat propi, no comporta ni el mateix ordre de prioritats, quant a les polítiques a aplicar ni en la ideologia que les sustenta.
Hem de reconèixer que darrerament, massa sovint per les noves, i algunes no tan noves, organitzacions politiques, sembla que l’únic programa de futur sigui la independència sense més al no respondre a la pregunta: independència per fer què i com; ni tampoc: quin és el model d’Estat que ens proposen?, quines són les prioritats de desenvolupament econòmic i social?, quins són els seus posicionaments sobre els desafiaments bàsics com l’energia, la mobilitat i l’aigua?, o com s’ha d’afrontar la sostenibilitat del sistema del benestar?. Un conjunt de preguntes que requereixen resposta, sense oblidar les associades a la present crisi: l’atur que treu llibertat a les persones i els aboca a la desesperació, l’empobriment d’una part molt important de la població per la requerida reducció de les politiques socials, que no han fet més que començar, arran de les erràtiques polítiques econòmiques i la manca de coratge per afrontar amb profunditat les reformes estructurals requerides.
Estem en una cruïlla, a nivell mundial, on el paradigma del creixement sense límits s’ha esvaït, on si bé la recuperació amb més o menys força s’ha iniciat en algunes parts del mon, a casa nostra ens queda encara un llarg camí, ja que sols podrem donar per acabada la crisi quant l’índex de l’atur assoleixi xifres molt baixes, les associades a l’atur estructural.
En aquest escenari ens cal un govern cohesionat amb prioritats, sensibilitats i amb full de ruta únic, no una amalgama de sigles que l’únic que els aplega és el destí final i no les polítiques a desplegar, tant mentre aquest arriba com en la nova etapa posterior. En aquest aspecte els catalans no oblidem els projectes aturats, o no endegats, pel govern tripartit arran de la manca de coincidència quant al model de desenvolupament i vertebració de futur.
De ben segur que els ciutadans entenem la diferencia quant a la requerida unitat catalana en les negociacions amb Madrid, i el model ideològic en la construcció del futur català. Precisament d’aquests aspectes sols en parlen les forces polítiques que han evidenciat la seva voluntat de govern més enllà de personalismes o conjuntures. Embolicar-se amb la senyera no amagarà que els catalans volen propostes i programes per desenvolupar i afrontar els reptes de futur, ja que la confiança la dipositarem en base a les mateixes, i no per frases fetes i discursos populistes propis d’altres latituds.
Antoni Garrell i Guiu
2 d’agost de 2010.
Publicat a e-noticies.cat el dia 3 d’agost de 2010, accés
