“Sense diàleg i dimissions sumar impossible” es publicà a Nació digital clic aquí , es reprodueix al final , Versió en Castella;
En un escenario
global de crispación y escaso dialogo, el pasado jueves 28 de julio Hillary Clinton, rompiendo el techo de cristal de la política americana, aceptó la nominación del Partido Demócrata, convirtiéndose en la primera mujer que opta a la Casa Blanca con posibilidades de convertirse en la presidenta de los Estados Unidos. En su discurso, Hillary, insistió en las políticas para mejorar las condiciones de vida de los ciudadanos, en poner a las personas en el centro de toda actuación y recordó, citando el lema de la nación “e pluribus unum”, la fuerza y capacidad colectiva si se asume la importancia de sumar y aunar voluntades.
Escuchar el lema “de muchos, uno”, reconociendo la fuerza de la diversidad, me hizo pensar en la situación política en España, donde los líderes de las fuerzas políticas mayoritarias, inmersos en sus rivalidades, divisiones, riñas, líneas rojas y ambiciones personales parece que han olvidado que la democracia exige dialogo para sumar, para ponerse de acuerdo y afrontar los retos del futuro, en una sociedad que está inmersa en una austeridad asfixiante, que sufre el retroceso de las políticas sociales y el poder transformador del desarrollo profesional, cansada del ‘tú más’ de la corrupción y cada vez más alejada de la política.
Con el recuerdo del discurso de Hillary Clinton y la constatación que formar gobierno en España sigue siendo misión imposible, ya que los actuales protagonistas han evidenciado nuevamente, como hicieron en el post 20D, su incapacidad para construir diálogos, entendiendo que el Estado es plural, que la verdad es poliédrica y que desde el rencor y la prepotencia no se identifican espacios comunes, ni se articula el dialogo que permite superar los escollos. Políticos que no entienden que el problema no es el resultado electoral, sino su incapacidad de convertirlo en una oportunidad de construir un gobierno amplio capaz de afrontar los problemas con una nueva mirara, entendiendo que las soluciones de ayer pueden no ser las idóneas para mañana.
Construir un destino colectivo esperanzador y catalizador de esfuerzos, exige líderes inteligentes, flexibles, comprometidos, generosos y que entiendan que todo tiene fecha de caducidad. Esto es un hecho empíricamente demostrado. Duele pensar que la inteligencia y el realismo escasean en muchas organizaciones. Parece ser que un sentimiento de superioridad se ha instalado entre directivos e interlocutores, que les hace sentirse más inteligentes que otras personas, igual o más preparadas, lo que les lleva a situarse, erróneamente, por encima de su capacidad real, sumergiéndose en la vanidad y alejando cualquier posibilidad de entendimiento y cooperación. Como me indicaba privadamente, el pasado viernes, una reconocida periodista, “todo apunta que el efecto Dunning-Kruger se ha hecho presente y condiciona toda vía de entendimiento y progreso en muchos ámbitos de actividad”. Un fenómeno estudiado a finales del siglo pasado por Justin Krugger y David Dunning, que indicaba que las personas menos brillantes y los mediocres, tienden a sobreestimar sus propias habilidades y son incapaces de reconocer las habilidades en los demás y desde luego no reconocen sus propios errores. Un efecto que impide a las personas darse cuenta de su no idoneidad para desarrollar una actividad en determinadas circunstancias o entornos. Personas que se cierran en “su verdad” y agudizan los problemas e impiden encontrar soluciones optimas, evidenciando la certeza de la afirmación del filósofo y matemático Bertrand Russell “una gran parte de las dificultades por las que atraviesa el mundo se deben a que los ignorantes están completamente seguros y los inteligentes que comprenden la realidad están llenos de dudas”.
Estar inmersos en una situación en la que unos sobreestiman sus capacidades y menosprecian las ajenas no es un buen escenario de presente ni de construcción de futuro y aunque es cierto que más pronto que tarde la realidad se impone, también es cierto que son muchas las ilusiones perdidas, el talento malogrado y las oportunidades no consideradas.
Sin duda el efecto Dunning-Kruger no es exclusivo del mundo político, se evidencia a menudo en demasiadas organizaciones y en innumerables relaciones interpersonales, pero el impacto es mucho mayor cuando estamos hablando de la gestión de la colectividad, de la articulación del poder emanado de las urnas, Un impacto incrementado en momentos complejos, en el cuales hace falta más capacidad, más voluntad de dialogo e inteligencia para superar situaciones que perjudican enormemente a la ciudadanía. Se mire como se mire, la situación de enroque actual exige cambio de interlocutores y empezar a conjugar el verbo dimitir para poder aplicar “e pluribus unum”
Antoni Garrell
29 de julio de 2016
VERSIÓ en Català
En un escenari global de crispació i escàs diàleg, el passat dijous 28 de juliol Hillary Clinton, trencant el sostre de vidre de la política americana, va acceptar la nominació del Partit Demòcrata, convertint-se en la primera dona que opta a la Casa Blanca amb possibilitats de convertir-se en la presidenta dels Estats Units. En el seu discurs, Hillary, va insistir en les polítiques per millorar les condicions de vida dels ciutadans, posar les persones en el centre de tota actuació tot recordant, citant el lema de la nació “i pluribus unum”, la força i capacitat col·lectiva si s’assumeix la importància de sumar i unir voluntats.
Escoltar el lema “de molts, un“, reconeixent la força de la diversitat, em va fer pensar en la situació política a l’Estat espanyol, on els líders de les forces polítiques majoritàries, immersos en les seves rivalitats, divisions, baralles, línies vermelles i ambicions personals semblem que han oblidat que la democràcia exigeix ??diàleg per sumar, per posar-se d’acord i afrontar els reptes del futur, en una societat que està immersa en una austeritat asfixiant, que pateix el retrocés de les polítiques socials i el poder transformador del desenvolupament professional, que esta cansada del ‘tu més‘ de la corrupció i cada cop més allunyada de la política.
Amb el record del discurs de Hillary Clinton i la constatació que formar govern a Espanya segueix sent missió impossible, -al igual que assumir la necessitat de seure i dialogar amb el govern de Catalunya-, ja que els actuals protagonistes han evidenciat novament, com van fer en el post 20D, la seva incapacitat per construir diàlegs acceptant que l’Estat és plural, que la veritat és polièdrica i que des del rancúnia i la prepotència no s’identifiquen espais comuns, ni s’articula el diàleg que permet superar esculls. Polítics que no entenen que el problema no és el resultat electoral, sinó la seva incapacitat de convertir-lo en una oportunitat de construir un govern ampli capaç d’afrontar els problemes amb un noves mirés, entenent que les solucions d’ahir no són les idònies per demà.
Aquí i arreu construir un destí col·lectiu esperançador i catalitzador d’esforços, exigeix ??líders intel·ligents, flexibles, compromesos i generosos que entenguin que tot té data de caducitat. Això és un fet empíricament demostrat. Sap greu pensar que la intel·ligència i el realisme escassegen en moltes organitzacions. Sembla ser que un sentiment de superioritat s’ha instal·lat entre directius i interlocutors el qual els fa sentir-se més intel·ligents que altres persones, igual o més preparades, el que els porta a situar-se, erròniament, per sobre de la seva capacitat real, submergint-se en la vanitat i allunyant-se de qualsevol possibilitat d’entesa i cooperació. Com m’indicava privadament fa un parell de dies una reconeguda periodista “tot apunta que l’efecte Dunning-Kruger s’ha fet present i condiciona tota via d’entesa i progrés en molts àmbits d’activitat“. Un fenomen estudiat a la fi del segle passat per Justin Krugger i David Dunning, que indicava que les persones menys brillants i els mediocres, tendeixen a sobreestimar les seves pròpies habilitats i són incapaços de reconèixer les habilitats en els altres i per descomptat no reconeixen els seus propis errors . Un efecte que impedeix a les persones donar-se compte de la seva no idoneïtat per desenvolupar una activitat en determinades circumstàncies o entorns. Persones que es tanquen en “la seva veritat”, aguditzen els problemes i impedeixen trobar solucions òptimes, evidenciant la certesa de l’afirmació del filòsof i matemàtic Bertrand Russell “una gran part de les dificultats per les que travessa el món es deuen al fet que els ignorants estan completament segurs i els intel·ligents que comprenen la realitat són plens de dubtes “.
Estar immersos en una situació en què uns sobreestimen les seves capacitats i menyspreen les alienes no és un bon escenari de present ni de construcció de futur, i encara que és cert que més aviat que tard la realitat s’imposa, també és cert que són moltes les il·lusions perdudes, el talent malmès i les oportunitats no considerades.
Sens dubte l’efecte Dunning-Kruger no és exclusiu del món polític, s’evidencia sovint en moltes organitzacions i en innombrables relacions interpersonals, però l’impacte és molt més gran quan estem parlant de la gestió de la col·lectivitat, de l’articulació del poder emanat de les urnes, un impacte incrementat en moments complexos, al quals cal més capacitat, més voluntat de diàleg i intel·ligència per superar situacions que perjudiquen enormement a la ciutadania. Es miri com es miri, la situació d’enroc actual exigeix ??canvi d’interlocutors i començar a conjugar el verb dimitir per poder aplicar “i pluribus unum”
Antoni Garrell
