“Segueixo creient el mateix que fa quasi 3 anys, la millor manera d’ajudar al poble grec, és ajudar-lo a sortir de l’euro i retornar al Dracma”
Aquesta setmana el rerefons explícit o implícit de totes les notícies ha estat Grècia i el seu nou primer ministre Alexis Tsipras. Cal reconèixer que, -a excepció de l’incomprensible, per a mi inadmissible, absència de dones en el govern grec-, la setmana no ha aportat cap sorpresa per tots els que, des de fa temps, seguim el procés grec. Una vegada constituït el govern, les promeses electorals del programa de Syriza han estat assumides pel nou govern. Ajudar a més de 300.000 llars que estan sota el llindar de la pobresa, increment molt significatiu del salari mínim, recuperació de pagues extres…, i exigència a la Troika de renegociació de la deute, tant en els terminis com en l’import a retornar. Hom podria dir que la primera setmana s’ha culminat ‘sense novetats’, o el que és el mateix “els primers passos han seguit el guió previst”, fins i tot quant a socis del govern en el cas de no majoria absoluta. Sense sorpreses en el govern grec i tampoc en la reacció dels mercats i la prima de risc.
La pregunta és: i ara què?, ja que sovint “el que es vol fer” i “com fer-ho” esdevé una missió quasi impossible. L’import del deute sobirà grega ronda els 317 mil milions d’euros (175% del PIB), del qual, entre març i agost, vencen 10,5 mil milions. Un import de Deute Sobirà enorme, del qual gairebé, segons diversos estudis, el 60% està en mans de la Comissió Europea. Res a veure amb el 2011, llavors els Bancs estrangers i grecs tenien el 64% del deute. El cert és que la Comissió ha passat a ocupar el lloc que llavors ocupaven els fonts d’inversió internacionals i la banca. Una socialització del deute grec, entre els ciutadans de la Unió, que no ha conduit ha solucionar l’enorme problema grec, tot al contrari, el deteriorament ha estat continuat i creixent, atès que, fonamentalment, els gairebé 240 mil milions rebuts han anat a cobrir els venciments.
La clau està en buscar l’equilibri entre invertir per generar riquesa i alhora retornar els deutes. Un binomi complex que exigeix disposar dels recursos requerits, garantint la seva disponibilitat a llarg termini i desenvolupar un programa de reformes coordinat i ambiciós, que permeti la seva aplicació i distribució, ja que el futur grec, i de retruc el de la Unió, no s’assolirà, ni serà possible, només amb restriccions i majors sacrificis. Són necessaris nous recursos per recuperar el camí del creixement i afrontar la pobresa. El primer problema a respondre és quants recursos realment fan falta? Qui hauria, o pot, aportar els recursos financers? Hi ha el lideratge i la voluntat col·lectiva per assumir la batalla de la transformació econòmica i social requerida en el context de la Unió. Un conjunt de qüestions que no s’han abordat i que, pot a poc, han fet que el problema s’agreugi dia a dia.
La situació grega és molt complexa i no s’arreglarà amb demagògia, ni promeses irrealitzables. Certament el govern grec pot negar-se a pagar el deute. A pesar de l’enorme quantitat del mateix, amb moltes tensions i desencontres, la Unió amb probabilitat ho podria superar. La pregunta a fer és: Grècia pot deixar de pagar?, i deixant de fer-ho pot reconduir la seva situació? Pot pensar en obtenir els recursos imprescindibles amb una aliança amb Xina, de ben segur molt molesta per no poder completar la compra del Pireo, o amb els russos, que estan submergits amb greus dificultats per la davallada del preu del barril de petroli. Dos solucions quasi impossibles amb la urgència que obliga la greu situació del país.
Probablement Grècia no estava en condicions d’entrar en la moneda única, havia de seguir amb el Dracma i poder emetre moneda i disposar del que aporta la capacitat quant a política monetària. Però va donar el pas, va renunciar a poder emetre paper moneda i el resultat és el conegut. La capacitat de maniobra que té el govern grec és poca i la devolució interna ha fet estralls. S’han destruït llocs de treballs i teixit productiu, han baixat els salaris, s’ha generat pobresa… i els sacrificis no ha permès capgirar la situació. Es miri com es miri retornar al Dracma sembla una solució a no descartar i fer-ho de forma ordenada, fitxant llargs terminis per retornar el deute i tipus d’interès escaient. Encara que no agradi, segueixo creient el mateix que fa quasi 3 anys, la millor manera d’ajudar al poble grec, és ajudar-lo a sortir de l’euro i retornar al Dracma, la moneda que des del 8 de febrer de 1833 i fins el 1 de gener de 2002 va acompanyar la seva economia.
02.02.2015
Antoni Garrell i Guiu
Article publicat a Elsingular.cat
