Avui a la tarda, conversant amb tres joves empresaris del sector de les TIC, dos d’ells m’han explicat que l’empresa els hi anava bé, s’havien adaptat a les demandes emergents associades a les empreses industrials que exporten. El tercer ha manifestat, amb preocupació, que l’impossibilitat d’ajustar la plantilla a la disminució de la demanda el portaria a la fallida el proper estiu. La conversa ha derivat cap a les restriccions creditícies, i a la requeria reforma laboral. Una reforma que hauria de sortir d’una negociació de totes les parts implicades, però que malauradament tot apunta a que serà impossible.
Desgraciadament el diàleg social no ha estat a l’alçada que exigia una crisi amb una enorme velocitat destructiva del teixit productiu i llocs de treball, una crisi amb un impacte molt important a Espanya, atès que vivíem per sobre de les nostres capacitats. Una crisi que ens hauria d’obligar asseure’ns i buscar el que ens apropa, tot defugint del que ens separa, per identificar les vies de la requerida cooperació, sabem que tancar-se en postures i actituds intransigents sols porta a la confrontació, sortir de la crisis ens tindria que unir i no separar. El bé col·lectiu obliga.
Amb o sense diàleg social la reforma laboral es inajornable i el govern finalment ho ha assumit, ho va indicar el president Rodríguez Zapatero al iniciar-se la setmana, i avui ho ha explicitat amb claredat, -que cal reconèixer i agrair-, el Ministre de Foment José Blanco, tot mostrant la determinació del govern de tirar-la endavant aquest mes, “costi el que costi”, assumint, ara sí, la responsabilitat, sabent de la dificultat que els sindicats i la patronal arribin a un acord i que serà requerit actuar per decret.
Escoltar les declaracions del Ministre Blanco, parlant públicament amb rigor i claredat, sense amagar la realitat, i els anys de dificultats que afrontem, és quelcom que no es pot passar per alt, i un motiu per confiar en la voluntat de fer-ho, conseqüentment cal donar suport al govern en aquesta reforma, no posar-li les coses més difícils del que son, ni apel·lar als errors comesos en el passat o els terminis incomplerts. Cal entendre que el govern és troba en una cruïlla en solitari on els sindicats, i per a molts de nosaltres, es quasi impossible acceptar la reforma laboral que voldrien els mercats internacionals.
Una reforma laboral, que no serà probablement la que exigeix els escenaris de l’economia global i del coneixement, però de segur que serà un pas per fomentar l’ocupació. Una reforma que no hauria de quedar-se sols en disminuir el cost d’adequació de les plantilles, per tal de garantir la seva continuïtat i evitar la destrucció de la totalitat de llocs de treball. Cal que consideri a la vegada els aspectes associats al reforçament del capital humà, garantint que la totalitat de les persones en atur puguin formar-se durant aquest període per poder incrementar la seva ocupabilitat; també que no defugi dels problemes associats a la productivitat i al absentisme, a la possibilitat d’ajustar les franges horàries d’acord a les variacions de la demanda, facilitar la incorporació dels joves preparats a les empreses amb bonificacions importants en la cotització a la seguretat social; incentivar la col·laboració i la continuïtat sistema universitària i de la formació professional amb el sistema productiu facilitant les practiques i la contractació dels recent graduats; i potenciar la flexibilització dels horaris per conciliar el desenvolupament personal i professional.
Uns canvis de la legislació requerits i pels quals cal esperar que totes i cadascuna de les forces parlamentaries, oblidant la política de la critica per la critica, pensin amb els ciutadans i no amb interessos electorals. Conseqüentment, encara que un percentatge important dels ciutadans hàgim perdut la confiança amb el president del govern, és el moment de recolzar al govern de l’Estat, ja que és recolzar la generació d’ocupació, i aquesta es una exigència indefugible per a tots.
Antoni Garrell i Guiu
Barcelona 1 de juny de 2010
Article Publicat a e-noticies.cat
