Rellegeixo les declaracions del ministre De Guindos, des de Tokio, relatives a l’augment de l’interès en el deute públic espanyol, i que “l’ambient que es detectà, en la reunió del FMI i del Banc Mundial, entre els que dissenyen la política del FMI, o el sector privat és més positiu del que era abans de l’estiu”. La seva lectura em porta a pensar en altre “ambient”, el de la vida real, el que es respira en moltes llars de l’Estat Espanyol submergides en la desesperança de l’atur, sense que s’endeguin polítiques per generar ocupació. També recordo que 1 de cada 4 nens viuen en risc de pobresa, tal com ho denuncià l’informe “”La infància a Espanya 2010-2011″, tot situant a l’Estat en el grup de països de la UE amb la taxes més altes de pobresa, i que la despesa social dedicada a la família és de les més baixes d’Europa. Certament les percepcions són tan divergents, com ho són les prioritats d’una política que cada cop està més allunyada dels ciutadans. Percepcions divergents que configuren les polítiques que cada cop més segueixen les exigències dels mercats, i a les directrius dels tecnòcrates de la UE els quals, alineats amb Alemanya, condicionen i hipotequen l’esdevenidor.
Certament la mundialització, la moneda única, la manca de recursos financers, l’endeutament i l’envelliment de la població plantegen importants desafiaments, tot configurant una època en la que tots tenim la certesa que s’esvaeixen els temps en què la sanitat o l’educació es generalitzà com a un dret universal. Al igual que ho fa la possibilitat de la plena ocupació, o l’augment dels salaris al ritme de la inflació i la productivitat. Sembla que el temps en què el progrés arribava a totes les classes socials, i els sistemes de protecció social cobrien les noves contingències està desapareixen de forma accelerada enfront de l’incapacitat dels governs de canviar les tendències i unes polítiques que, de mantenir-se, foragiten un futur de progrés i cohesió.
El cert és que el model social europeu està en perill com conseqüència de la intransigència d’Alemanya quant a flexibilitzar les polítiques de dèficit, i l’incapacitat de la resta d’Estats per dir prou. Sembla que s’oblida que són els països que combinen una bona educació, i un desenvolupament sincrònic entre recerca i Industria, tot mantenint amplis programes socials, els que són capaços de créixer. L’Europa actual, submergida en la seva decadència, focalitza les seves accions en assegurar la rendibilitat d’uns crèdits de devolució impossible, en els terminis imposat, enlloc de centrar l’esforç en incentivar la generació d’ocupació i mobilitzar aquelles persones que poden i volen treballar. Indiscutiblement cal complir els compromisos, però aquests no podent ni destruir el present ni hipotecar el futur.
Certament la situació actual requereix d’importants reformes per tal d’adaptar-se a les noves condicions. Acceptant que són èpoques de restriccions pressupostàries, cal afrontar i donar resposta a qüestions relatives a com millorar els resultats educatius; a com es pot posar en valor l’enorme potencial del capital humà dels joves, i valoritzar els resultats de la recerca; a com s’ha d’organitzar la solidaritat cap a les capes socials més desvalgudes; a com s’ha de modificar l’organització de l’Estat, tot acceptant que no és sostenible que el 75% dels ingressos es dediquin a pagar el salari dels seus “empleats”. Sense ajustos importants, pocs són els recursos que es poden dedicar a polítiques socials, i a la vegada facilitar la vertebració d’un model productiu fonamentat en una potent industria capaç de generar, de forma directa i indirecta, els milions de llocs de treball que es precisen.
Sens dubte moltes són les qüestions a resoldre, per fer-ho és imprescindible no conformar-se en que “l’ambient que es detecta, en la reunió del FMI i del Banc Mundial, entre els que dissenyen la política del FMI, o del sector privat és més positiu del que era abans de l’estiu”. Per afrontar de veritat els problemes esdevé imprescindiblement mirar als ciutadans, escoltar el seu clam, i canviar l’actitud, tot adoptant aquella que possibilita assumir els desafiaments, afrontar-los i entomar-los amb valentia, fugint de la mentirà i l’engany.
Antoni Garrell i Guiu
13 d’octubre de 2012.
