Un dels problemes de l’economia espanyola és la pèrdua sistemàtica de productivitat respecte els països amb qui competim, som un dels països de la Unió que més hores treballem però ocupem les darreres posicions quant a rendiment d’aquest temps, gairebé de cada 8 hores de treball sols 5 son imputables a producció real. Millorar la productivitat vol dir fer més amb menys, i esta estretament lligada a l’ús eficient i eficaç de les capacitats productives, als coneixements i a les actituds de les persones. Una pèrdua sistemàtica de productivitat que, conjuntament amb l’enorme dèficit comercial que superant el 10% del PIB evidencia la pèrdua de competitivitat en el mercat exterior. Aquest era un dels aspectes que més dubtes posaven sobre la solidesa del model econòmic espanyol i que evitaven veure amb optimisme el creixement futur del nivells de renta, ja que aquests es produïa bàsicament per l’alta creació d’ocupació, -amb contenció dels salaris-, i l’augment de la tassa d’activitat, sense oblidar que una part molt important del bon nivell de vida que es gaudia es fonamentava en el creixement sistemàtic de l’endeutament el qual, encara que s’ignorés, tenia límit i data de caducitat.
Fora incert afirmar que la productivitat i la riquesa no ha crescut, però un l’anàlisi compatiu entre països evidencia que la productivitat espanyola ha disminuït notòriament des de 1995. Les causes del deteriorament de la productivitat resideixen en primer lloc en els marcs regulatoris de l’activitat relatius a les politiques de contractació de treballadors, a les facilitats per sincronitzar les capacitats productives amb les evolucions dels mercats, i els tràmits administratius, ja que existeix una correlació directa entre productivitat i marcs regulatoris; en segon lloc a la dimensió de les empreses ja que hi ha una relació directa entre productivitat i volum de les empreses, les dades de l’OCDE demostren que en l’Estat Espanyol les empreses amb més de 250 treballadors assoleix productivitats un 25% superiors a la mitjana, mentre que les petites sols assoleixen la meitat de la mitjana; i en tercer lloc la baixa productivitat rau en la formació del capital humà, ja que aquesta no sols afecta a la productivitat sinó també a la capacitat d’extracció de valor de les eines tecnològiques, a la possibilitat d’accedir als mercats globals, i a la capacitat d’extreure potencial de les inversions en R+D+i, condicionant alhora la capacitat de transformació dels models econòmics fent-los més dèbils a les conjuntures negatives.
Sabem que la clau és ser productiu, per aquest motiu la via per minimitzar els efectes de la crisis i accelerar sortir de la mateixa cal assolir un alt nivell de productivitat, tot produint productes d’alt valor afegit col·locant-los en els mercats internacionals. Per fer-ho cal actuar sobre l’element primigeni, és a dir en recuperar la potencia del capital humà que any rere any ha minvat al nostre, caldria aprofitar aquest temps de crisi, que comporta un alt índex d’atur, per incrementar les capacitats de la població. És necessari un Pla nacional de formació per l’ocupabilitat que arribi anualment a no menys del 70% de la població en atur, tot centrant la formació en 3 línies -que en altres indrets ha evidenciat la seva idoneïtat- en funció dels coneixements previs i preferències dels aturats, i una transversal comú. La primera és l’associada a les eines tecnològiques en especial les ofimàtiques, la segona centrada en la utilització de maquinaria instrumental i d’oficis, i la tercera en mercats i idiomes. Quant a la línia transversal hauria de centrar-se en incrementar la capacitat d’anàlisi i aprenentatge en base al foment de la lectura i l’observació.
Un pla ambicions i possible gracies a les infraestructures dels centres de formació existent i la coordinació entre els ajuntaments i Generalitat, tot assumint que les coses han canviat i que no es podent infrautilitzar les infraestructures ni les capacitats dels recursos humans en especial les potencialitats dels aturats amb capacitat pedagògica/docent tot complementant el seu subsidi d’atur.
És ara quan una aposta decidida per la formació, i en especial dels aturats, pot permetre sortir enfortits de la crisi, mantenir l’autoestima, disminuir el risc de confrontació, i agilitzar la recuperació. Fer-ho o no depèn solament de voluntat política, del convenciment de d’importància del capital humà, i d’entendre que en situacions com l’actual el continuisme no porta enlloc. Aprofitar el temps d’atur per millorar és dons el repte indefugible, com indefugible és l’exigència de que la formació sigui possible.
Antoni Garrell i Guiu
12 de març 2009 Versio reduida del publicat al Cercle amb el titol: En front la crisi capital humà, i a e-noticies, amb el mateix titol, clic aquí
