Comença un nou any, i hom te la impressió que molts cruent que és com qui es canvia de casa, de ciutat i de feina, deixant enrere els problemes que tenia. Tot esdevé nou, tot és òptim pel nou projecte iniciat. Malauradament el canvi d’any, més enllà d’una espurna renovada d’humanisme i de propòsits honestament expressats, sols ser únicament un punt i seguit, ja que la màgia de les campanades no redueix els més de quatre milions d’aturats a l’Estat (700 mil a Catalunya), el que comporta que gairebé 1,2 milions de llars de l’Estat, aproximadament un 7,5% del total, tinguin tots els seus membres sense treball, ni la seva manca de formació per afrontar les exigències de capacitació dels treball de futur; ni l’excedent d’habitatges sense vendre, entre 700.000 y 1,1 milions a finals d’any segon el darrer Bolletí Estadístic del Banc d’Espanya; ni s’acabaran els drames familiars per les execucions hipotecaries, 249.281 a l’Estat al 2010 (47.838 a Catalunya) segons el Consell General del Poder Judicial; ni esvaeix la pressió dels mercats financers internacionals sobre l’economia espanyola i l’eurozona, la qual en 2011 tindrà que emetre, segons la Société Générale, uns 950 mil milions d’euros, quasi 570 mil per refiançar els venciments d’emissions i la resta per les noves necessitats arrelades en el dèficits existents; ni tampoc es retiraran a l’Estat les anunciades retallades de les ajudes socials, la crisi i els dèficits públics obliguen, ja sigui a la natalitat, desapareixent els 2.500 euros del naixement, o els 426 euros pels aturats sense subsidi, o la congelació de les pensions; ni deixaran de créixer els preus dels serveis bàsics, els del transport molt per damunt del IPC i de les previsions d’increments salarials, la llum un 9,8% i un 3,9% el gas.
Una crisi que massa sovint sembla oblidar a les persones, con s’evidencia amb les declaracions fa un parell de mesos del premi Nobel Paul krugman quan afirmà que “Espanya es el plat principal del mercat: Irlanda, Grècia i Portugal sòls son els entrants“, amagant en conseqüència que la crisi financera s’ha convertit en crisi social d’enorme repercussió, ja que moltes persones no disposen dels recursos mínims per poder subsistir.
Encetem un nou any, res ha canviat, tot segueix igual. El pes que portem i les previsions de creixement del govern del 1,3% (si bé el Fons Monetari Internacional considera que serà sols del 0,7%), no permetran cridar l’optimisme ni generar ocupació neta al considerar que sols s’aconsegueix amb creixements superiors al 2%. Però acceptar la fatalitat de l’esdevenidor es ignorar que ni el millor model matemàtic pot afrontar la imprevisibilitat de la conducta humana quant els ciutadans retroben la confiança en si mateixos i la fe en el poder de la societat que configuren. Quan això passa ressorgeix l’optimisme, i la capacitat d’innovar i reinventar-se esdevé realitat.
Sempre hi ha moments en que nous projectes, nous pressupostos noves prioritats i objectius s’estableixen tant a nivell empresarial com social, principi d’any sol ser un d’aquest instants, com ho són, a nivell de comunitats nacionals, cada cop que amb la força de les urnes es canvien els govern. Així dons, cal assumir que amb el inici del 2011 potser tot pot esdevenir diferent i el que passa és sols que ens costa descobrir-ho, al tenir por que ens mirin i ens diguin, recordant el Financial Times de finals de novembre quant parlava del President Rodríguez Zapatero, que som molt valents o molt estúpids al creure que capgirarem amb celeritat les previsions. Però no cal que siguem ni valents ni estúpids, solsament conscients de que cadascun de nosaltres cal que assumeixi que pot i té que fer per resoldre els problemes, sense negar ni ignorar la realitat.
És ben cert que sols estem l’inici d’un llarg i extremadament dur ajustament econòmic pels excessos comesos en els anys de creixement per sobre de la mitjana europea, i la manca d’encert en els primers mesos de la crisi. Uns temps en els que no varem fer els deures. Però ara, tot exigint que el governs facilitin les coses i administrin amb eficiència i eficàcia els seus recursos, tot assumint que la moneda única obliga a politiques econòmiques unitàries, cadascun de nosaltres, des dels nostres rols i situacions, podem fer molt per recuperar el camí del creixement, augmentar la nostra ocupabilitat, incrementar la productivitat i reduir la tassa d’atur.
En aquest context, i des de l’assumpció de responsabilitats individuals en el si de la col·lectivitat, és on hauríem d’assumir objectius per posar-nos al dia en coses que no hem fet i cal que sense més demora efectuem. Alguns d’aquests objectius determinats, no requereixen de nous recursos financers, ni del concurs de les administracions, sols de la nostra iniciativa i de la voluntat de cooperació. Entre ells cinc d’aquest objectius són: donar un suport real als emprenedors, sobretot en els sectors emergents de coneixement. Ens falta capital de risc i no tractar el fracàs com un estigma. Una tasca que és responsabilitat de les entitats i organitzacions amb recursos i que mirem al futur. Segon, superar la manca de cooperació empresarial; ser una petita empresa pot facilitar la capacitat d’adaptació, però impedeix afrontar els reptes de la globalització, cal trobar fórmules d’associació i cooperació que permetin assolir més dimensió de cara a projectes de gran calat, novament sols cal la voluntat dels directius de les empreses i la tasca d’apropament de les organitzacions empresarials amb criteris de transversalitat.
Un tercer objectiu és potenciar el capital humà, una tasca que no és sols responsabilitat del “sistema educatiu”, és del conjunt de la societat, cal emprar el potencial de les famílies, dels mitjans de comunicació, dels llocs de treball, de les tecnologies aplicades a la formació, i fonamentalment activar la voluntat d’aprendre de cadascun de nosaltres.
Un quart objectiu és superar el problema associat a convertir en progrés els avenços científics. Continuem sent una de les societats amb més producció en l’àmbit científic, però en canvi no les convertim en patents. Cal establir ponts entre el mom científic i els grups de recerca, facilitant el diàleg i a la vegada constituint una agència interuniversitària de seguiment de la recerca per posar les patents a l’abast del teixit productiu català. Finalment un cinquè és ser altament productiu, fer més amb menys, en el treball i en les actuacions diàries, assolir-ho és bàsicament un problema d’actitud individual, ja que es disposen de les infraestructures, els productes i els coneixements per ser-ho. Ser productius és la clau per la competitivitat en els mercats globals.
Es cert que en l’horitzó hi ha foscor e incertesa, però també es cert que hi ha llums i treball a fer, convertir les llums amb claror i allunyar les tempestes té molt a veure amb les prioritats i objectius que les organitzacions entomin per aquest any, i de ben segur que si analitzem les decisions podem ser optimistes quant a canviar les tendencies, i podem afirmar que el 2011 és l’any clau per, recuperant l’autoconfiança i la dels mercats, posar els fonaments del creixement que es visualitzarà inequívocament en el següent. Fer-ho realitat sols depèn de nosaltres.
Antoni Garrell Guiu
Barcelona 2 de gener de 2011.
Accés a e-noticies.cat; Publicat al diari de Sabadell
