Aquest dies les divergències i tensions existents en el sistema de formació català han sortit al carrer, tan pels aldarulls originats pels estudiants oposat al L’espai europeu d’ensenyament superior (EEES), com per la vaga dels centres públics d’educació. L’anàlisi dels fets pot efectuar-se des de moltes perspectives, probablement totes elles són vàlides i encertades, però el que no es pot oblidar és que el sistema eductiu espanyol te un índex de fracàs escolar que cap societat es pot permetre ja que condiciona el futur i el benestar, un 31% (al 2007), sols superat per Portugal amb un 36,3% i per Malta amb un 37,6%; ni tampoc podem ignorar que la implantació dels nous graus en el marc del EEES es desenvolupa amb normalitat en la majoria dels Estats de la Unió, en especial aquells amb millors resultats en el procés formatius. Tampoc tindríem que oblidar que la tassa de fracàs escolar a Espanya ha augmentat en 0,9 punts percentuals en els darrers 7 anys, mentre que en tots el països han baixat; o que el nivell formacional de la població activa no s’ajusta als requeriments del model productiu que es dibuixa al final de la crisi actual.
Es miri com es miri, la formació és l’element cabdal en la societat actual, l’autèntic recurs estratègic que no es poc descuidar, no sols pel fet de que aportà les capacitats requerides per poder desenvolupar-nos en el mercat laboral, també perquè aporten aquelles actituds requerides en les situacions canviants e incertes, uns períodes que requereixen d’esforç i sacrifici, especialment, com va dir en Artur Mas el passat dilluns en una excel·lent conferencia plena de pragmatisme y de propostes, “per superar la bonança fictícia que hem viscut“.
Essent la formació un element estratègic, tindríem que posar fi aquesta disbauxa, la ciutadania no podem ni hem de quedar callats com espectadors aliens al problema, estem parlant de dotar o no de recursos als nostres fills, de garantir el nivell competencial de cadascun de nosaltres, de facilita la reinserció al mercat del treball dels aturats, en definitiva d’augmentar l nivell del capital humà autèntic motor de tota nació.
Hauria d’ésser l’hora de l’aposta decidida per l’aprenentatge, hauria d’ésser l’hora d’impedir que una minoria frení el progrés, és l’hora de mirar el futur amb generositat i entrega i acceptar el valor suprem de la democràcia que no és altre que el respecte escrupolós de la voluntat majoritària dels ciutadans expressada en les urnes atorgant un mandat als seus representats que configuren el poder legislatiu.
Antoni Garrell
19 de març de 2009.
Publicat al diari electronic e-noticies accés al article
