Les dades publicades en els últims mesos evidenciaven que una sèrie de països europeus estaven assolint índexs de creixement, els quals possibilitaven incrementar l’ocupació, o com a mínim no destruïen llocs de treball. Conseqüentment no és d’estranyar que les previsions que indicaven que en el segon trimestre la taxa d’atur es situaria per sota del 10% hagin esdevingut realitat. Les darreres dades d’Euroestat situen la taxa d’atur de la Zona Euro en el 9,9%, i la de la Unió Europea en el 9,5%. En contraposició al creixement de l’ocupació o al manteniment de llocs de treball, en la majoria de països europeus, l’atur a l’Estat espanyol ha tornat a créixer al febrer, arribant al 20,5%. Espanya continua encapçalant una llista que tanquen els Països Baixos amb un petit 4,3%, precedida per Luxemburg amb un 4,5% d’aturats, i en la qual països amb serioses dificultats, com Grècia, es situen en un 14,1%. Unes taxes d’atur espanyoles que no milloraran a curt termini, si considerem les previsions del Banc d’Espanya relatives al creixement del 2011, i les dels analistes de la Fundación de Cajas de Ahorro, que indiquen que la taxa d’atur al 2012 es mantindrà entorn al 20,5%, si bé el PIB creixerà un 1,4% no serà suficient per generar ocupació. Unes afirmacions que es matisen a l’ indicar que la situació es podria capgirar, quant a generació de llocs de treball, si s’aborda amb profunditat una reforma seriosa de la negociació col·lectiva.
Els increments de les taxes d’atur a Espanya en períodes de recessió, superant la mitjana de la Unió, ha estat una constant des de la crisi del petroli de 1973. Aquest és que reflexa tot el seu dramatisme si considerem addicionalment que la taxa d’atur dels joves de menys de 25 anys arriba al 43,5%, doblant la mitjana de la UE que és del 20,4%, situant-se molt lluny de taxa d’Alemanya que és del 7,9%, i a la vegada recordem que des de l’ inici de la crisi, a més de l’ important nombre d’autònoms que han cessat en la seva activitat, hi ha unes 200.000 empreses menys inscrites a la Seguritat Social. Un conjunt de fets que evidencia que una gran part del problema resideix en el nostre model econòmic i laboral, per tant, no sols són les circumstàncies adverses les causants dels problemes.
La taxa d’atur espanyola ens obliga a acceptar que la prioritat fonamental és crear els entorns facilitadors, procurant que les empreses existents i les de nova creació generin llocs de treball. Una prioritat que cal anteposar-la a altres que per si soles impedeixen el creixement, i posen en perill l’equilibri social. Per fer-ho, tot disminuint els tràmits administratius que dificulten la creació d’empreses, cal eliminar els components que ens condueixin a què l’ajust recaigui en la destrucció de llocs de treball i d’empreses, en lloc de fer-ho recaure, com en altres països que minimitzen la seva destrucció, en els costos productius en general, en les hores treballades i els costos salarials. Urgeix analitzar i seguir les ensenyances, encara que comporti canvis culturals, d’aquells països europeus que eviten que la taxa d’atur esdevinguin un escull que mina l’autoestima, qüestiona l’estat del benestar, hipoteca el futur, i impedeix el desenvolupament autònom dels joves.
En aquest context cal acceptar que tots els models productius estan en constant transformació, i que sectors impulsors de progrés i ocupació són reemplaçats per altres, si bé un dels requisits que es manté invariable és mirar al món com un mercat al nostre abasts, si s’aporta els productes que requereix i s’adopten actituds i models altament competitius que permeten d’accedir-hi. Conseqüentment per créixer és requerit disposar d’un teixit industrial competitiu amb capacitat d’exportar i generar ocupació. Ésser competitiu comporta disposar de productes diferencials, sorgits d’organitzacions altament productives, és a dir aquelles capaces d’absorbir, amb increments de la productivitat, el requerit augment salarial, el qual ens ha d’apropar als salaris dels països europeus capdavanters. Amb aquesta exigència, vincular els ajustos salarials a la productivitat objectiva de cada empresa i sector, en contrapunt a la inflació, esdevé un cami indefugible.
Si bé s’han efectuat importants ajustos, és obvi que no es genera ocupació, i que la confiança dels ciutadans en el govern presidit per Rodriguez Zapatero és mínima. L’anunci que avui ha efectuat el president, relatiu a la seva renúncia a presentar-se a un tercer mandat, elimina incerteses però no comporta, en cap cas, canvis significatius que permetin capgirar la situació en els propers mesos, tot despertant il·lusions i generant confiança. Reconeixent la determinació del President espanyol en les mesures que finalment ha adoptat, cal acceptar que el canvi de lideratge esdevé imprescindible.
Sense avançar les eleccions generals, que sols dificultarien encara més el lent camí cap a la recuperació, i deixant que la democràcia interna del PSOE elegeixi qui encapçali les llistes a les generals del 2012, caldria que un nou president sorgit de les files socialistes, que no actuï en contra de les seves promeses i sense ancoratges inmobilitzadors, rebi la confiança del Congrés i assumeixi la responsabilitat de conduir l’Estat cap a les eleccions dels 2012, capgirant les males previsions, quant a ocupació i evitant que es perdi un nou any.
Antoni Garrell Guiu
2 d’abril de 2011.
Publicat al diari elsingulardigital.cat
