El passat diumenge, mentre als Estats Units debatien sobre el pla de rescat del sistema financer, un company d’universitat, sociòleg de formació, va dir-me “cal estar amatent ja que del pessimisme al pànic hi ha un marge molt estret, especialment quan el pessimisme esdevé crònic esperonat per la manca de projectes de futur i l’allau de males noticies sobre aspectes incomprensibles per a molts”. Essent cert que vivim una època de crisis molt profunda, i de difícil gestió arrel de que l’economia esta globalitzada i és interdepenent, el que obliga a l’actuació coordinades a nivell supranacional, també és cert que la sistemàtica i constant publicació de males noticies, emfatitzant el catastrofisme, generen la desconfiança necessària que fomenta el pessimisme.
El paper dels mitjans de comunicació és clau en aquets procés per trencar el cicle viciós en que ens trobem, ja que sols accentua els problemes i la intranquil·litat, evitant recuperar l’indispensable confiança per avançar. Com és impossible avançar decididament cap la solució de la crisis financera sense l’assumpció de compromís pel govern americà, sense que vulgui dir la renuncia a perseguir els responsables de les entitats privades responsables de la mateixa , i la intervenció coordinada dels països mes industrialitzats i amb més pes polític (G8), però també aquells que per diversos raons han progressat significativament en la seva capacita industrial, o tenen una important capacitat financera arrel dels canvis econòmics que s’han produït en els darrers anys, el que podríem dir G8plus, és a dir, a Alemanya, Canadà, Estats Units, França, Itàlia, Japó, Regne Unit i Rússia, més la Xina, Brasil, i l’Aràbia Saudí.
Caldrà veure si els mitjans de comunicació són capaços de fugir del sensacionalisme per retornar a l’objectivitat, tot contextualitzant i matisant les informacions, i també quin polític tindrà la capacitat de lideratge per aglutinar l’acció coordinada dels països amb la finalitat de que els interessos globals s’imposin als interessos particular, i també si Europa podrà assumir el paper que li pertoca; però de ben segur ara la consciencia global és més amplia i els interessos entrecreuats també, per aquest motiu hi ha més motius per la confiança que per la desesperança i de segur cap raó pel pànic.
La crisis financera que afecta arreu, tanca una nova etapa i obra un altra que si bé esta plena d’incerteses, també ho esta d’oportunitats per aquelles que prenen decisions i assumeixin riscos. Una nova etapa que s’ha d’escriure, però en la que tenen avantatgés els que disposen d’un teixit productiu ampli, configurat per empreses que saben adaptar-se ràpidament a la nova situació, empreses de volum petit o mitja, altament especialitzades, que treballen cooperant i en xarxa, que exporten els seus productes, i que disposen d’una bona i professional gestió. Tot un conjunt de fets que caracteritzen a una part important del teixit productiu català. Les debilitats en certs moments ara poden esdevenir palanques per les noves fortaleses, cal considerar-ho i potenciar-les, facilitant-les-hi l’accés als recursos financers, ajustant les cotitzacions a la seguretat social, ajudant-les a la contractació de llicenciats i doctors, a ser més productives, en conseqüència a ser més competitives. Hi ha raons objectius per afrontar amb seguretat el futur, és hora d’ajudar decididament a les Pymes, i en especial a la pyme industrial, sabedors que a fent-ho no sols s’ajuda a mínbar la crisis i disminuir l’atur, sinó també a potenciar les exportacions, a convertir els avenços tècnics i científics en PIB i a vertebrar el nou model que ha de permetre afrontar els reptes a 5 o 10 anys.
Antoni Garrell i Guiu
29 de septembre 2008
